Creado: 02.04.2026 | 05:00

Actualizado: 02.04.2026 | 05:00

Cada cop que visc un nou Diumenge de Rams, des que ja no visc a Jerusalem, penso en el darrer que vaig viure a la Ciutat Santa. Disculpin si explico batalletes, però, en aquest cas, no ho puc evitar. Hi ha una força i atmòsfera especial en recrear un fet històric, al mateix lloc on va succeïr. Té una potència única pels sentits, la memòria i la imaginació. Récorrer el mateix camí que va fer Jesucrist –o gairebé–, més de dos mil anys enrere, entre Betfagé i Jerusalem, és quelcom especial fins i tot si no es creu en res, o es resa a un altre Déu. I, si la connexió amb la història no desperta res, la plasticitat fa la resta.

Imaginin-s’ho: centenars de persones de tot el món, de tots els colors i orígens, portant branques d’olivera i palmes, i fent a peu el camí cap a la Ciutat Santa, a través del Mont de les Oliveres. Iniciant plegats el camí en una petita església, avui envoltada de carrerons asfaltats i sense encant, on es custodia la pedra que –segons la tradició– Jesús va fer servir per pujar al ruquet. I començar a caminar. I sentir càntics en idiomes diversos –llatí, àrab, anglès, hebreu, francès, castellà, amharic, grec...–, i veure les banderes dels peregrins onejant, i les palmes enlaire, i l’andadura líquida de la multitud, com una bandada d’estornells... I sentir el so de les gaites dels scouts, i els tambors, i les guitarres; i notar la flaira a encens suspesa en l’aire...

I, de sobte, iniciar la baixada des del Mont de les Oliveres... I veure com s’alça davant els ulls la Ciutat Santa de Jerusalem. Les seves muralles, la daurada i llampant Cúpula de la Roca, el seu batibull de carrers i teulades, la volta del Sant Sepulcre, al fons... I apropar-s’hi, travessant carrers flanquejats de cementiris jueus, cristians i musulmans, on milers de persones s’han volgut fer enterrar, només per estar a prop de l’urbs sagrada. I creuar la porta dels Lleons entre crits de joia. I que esclati la festa.

Diguin-me que no val la pena recordar-ho. En aquests temps de guerra, més que mai.

© Diari de Tarragona