Rafael Bartolozzi: el color, les essències i la vida |
Creado: 02.03.2026 | 05:00
Actualizado: 02.03.2026 | 05:00
Si no em fallen les matemàtiques, que també podria ser, el proper 22 de març es compliran 17 anys de la mort de Rafael Bartolozzi que, uns dies abans, el 15 de març n’hauria sumat 83. Les presses modernes i la poca memòria global que tenim tots plegats fan que ens n’anem oblidant de la gent que ha tingut papers destacats en les nostres vides, personals i socials i, per poc que es pugui, cal evitar-ho. Nascut a Pamplona en una família d’artistes, la seva mare Francis Bartolozzi era una coneguda il·lustradora, el seu pare, Pedro Lozano de Sotés, un reconegut pintor realista i el seu avi, Santos ‘Salvador’ Bartolozzi, un popular dibuixant, creador de personatges molt populars per a la famosa editorial Calleja, per tant, tenia moltes opcions de, tal i com va fer, dedicar-se al món de l’art.
Va estudiar a Barcelona, a Llotja i a l’Escola de pintura Mural de Sant Cugat i això, a banda de formar-lo en un ambient de modernitat i d’innovació i de vincular-lo a Catalunya, li va facilitar la possibilitat de conèixer de primera mà els nous corrents artístics i de convertir-se més endavant en un dels principals creadors de la nova figuració vinculada estretament al pop-art.
Abans, en visites a Madrid, s’havia deixat fascinar pel que feien artistes d’avantguarda com Antonio Saura o Manolo Millares. A Barcelona va compartir vivències amb altres artistes joves com Llimós, Artigau i Eduardo Arranz Bravo, amb qui anys més tard formaria un tàndem creatiu de gran èxit i projecció, compartint estudis a diferents localitats. L’any 1983 es casa amb Núria Aymamí i més endavant, a l’any 1991, quan ja era un artista consolidat que havia exposat arreu del món, que tenia obra en els millors museus i que havia fet intervencions insòlites com el mural de més de 2000 metres quadrats a la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, la casa-biblioteca de Camilo José Cela a Mallorca, l’edifici Magalluf o el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, en un gir vital insòlit va decidir presentar-se a l’alcaldia de Vespella, el lloc o vivia des de l’any 1972 i la va guanyar.
Vespella de Gaià, un poble del Tarragonès que aleshores no arribava als 100 habitants es va convertir gràcies a l’esperit de Bartolozzi en un curiós i insòlit epicentre creatiu. A l’estil del que passava a la finca Margodí, la seva residència personal el capdamunt d’un dels turons del terme municipal, el municipi també es va anar transformant en un punt de referència i de creativitat. El primer va ser un canvi visual radical. Les parets van passar a ser de colors i la vida diària va passar a ser una pura performance. Concursos de poesia visual amb la presència dels principals creadors del país, exposicions de tota mena, manifestos o la presència de tot el poble al carnaval de Torredembarra amb unes propostes artístiques insòlites i sorprenents. Bartolozzi va aconseguir una cosa important, posar la seva fama personal a funcionar en paral·lel a la de Vespella i situar el poble al mapa. De fet, creadors com Bigas Luna es van traslladar a viure a la comarca i tot plegat es va convertir en un revulsiu que ocupava l’atenció dels mitjans de comunicació i que, de pas, atreia personalitats i inversions al municipi.
Vaig tenir la gran sort i el plaer de compartir amistat amb ell, de poder mantenir converses a Margodí, sempre impressionat per la potència mediterrània del lloc, de compartir publicacions, llibres i actes de tota mena i d’assistir a la gestació de projectes, alguns d’ells força ambiciosos i visionaris, com la creació d’un gran amfiteatre a l’estil dels antics fòrums romans on volia involucrar-hi empreses que traguessin i aprofitessin la pedra extreta seguint uns plànols concrets per tal d’aconseguir un indret espectacular que pogués acollir concerts i grans esdeveniments.
També recordo amb molt d’afecte i un somriure, una acció poètica al Museu d’Art Modern de Tarragona el 19 de maig de 1999 on jo llegia poemes eròtics i ell, tocat amb un barret de cuiner de color vermell llampant, anava omplint una cassola amb tota mena d’objectes, enllestint una preparació no especialment comestible però molt plàstica.
Una abraçada, Rafael en aquest cel de colors on vius ara!