Joan de la Rúbia (II): Reivindicant Escudero |
Creado: 16.04.2026 | 05:00
Actualizado: 16.04.2026 | 05:00
Abanda de la seva poesia, una de les grans fites vitals aconseguides per Joan de la Rúbia va ser la de situar al mapa la vida i l’obra de Miquel Escudero i Clavaguera (Reus 1945-1978) gràcies a rescatar els seus escrits (donats al Centre de Lectura) i a ser el curador i prologuista dels volums Terres de llum. Obra poètica I Fulls del romanç d’Elsa Ellison i Terres de llum. Obra poètica II Caravana, publicats per Llibres del Mall l’any 1982 evitant d’aquesta manera que es perdés una veu intensa, peculiar i força insòlita.
A la presentació, el Joan justifica el seu interès per Escudero pel fet de tractar-se d’una obra que es planteja com a «única dins el panorama literari català: primera obra d’autor gitano català escrita en català». Ara bé, més enllà d’aquesta primera intenció, llegint el pròleg del llibre és fàcil arribar a la conclusió que Joan de la Rúbia, a banda de ser un estudiós perfeccionista i detallat és també un apassionat, una d’aquelles persones que imprimeix cos i ànima en les coses que fa i que un dels motius per acostar-se i acostar-nos a Escudero és precisament això, la passió, la necessitat d’abocar-se al cent per cent en aquelles tasques que et burxen l’ànima, que et criden l’atenció, que et fan viure. De la lectura del treball introductori i de la feina que va fer amb els poemes d’Escudero queda clar que la poesia insòlita del Miquel va fascinar i captivar al Joan i el va impulsar a entrar-hi sense topalls.
La poesia insòlita del Miquel va fascinar i captivar al Joan i el va impulsar a entrar-hi sense topalls
Fill únic de dos comerciants de roba, va patir una poliomielitis que el va portar a patir depressions i el va convertir en un lector voraç. A Salou va conèixer el poeta mossèn Ramon Muntanyola que, amb el seu estil empeltat de religiositat i de noucentisme va influir les seves primeres incursions poètiques. L’any 1968 va viatjar a Flandes i allí va conèixer Elsa Ellison amb qui es casaria i convertiria en musa inspiradora de la seva obra més intensa i interessant. Va morir l’any 1978, als 32 anys després d’una caiguda des del setè pis de casa seva, esberlant una carrera literària que, si ens toca jutjar pel que va salvar de la Rúbia, s’hauria pogut convertir en una de les més personals de la poesia catalana, ajuntant una quotidianitat propera, amorosa i càlida amb influències de poetes marginals però també d’autors més consolidats com Walt Whitman, Virgili, Rubén Darío o Frederic Mistral, amb la retòrica incendiària i trencadora del Maig francès i amb una curiosa contradicció entre l’anarquisme i la religiositat bíblica.
El resultat és una col·lecció de poemes molt personals, amb interessos i presències molt variats que ja suposen un punt d’interès especial, tot i que val a dir, i aquesta sí que és una apreciació molt personal, que arriben a la màxima expressió amb Fulls del romanç d’Elsa Ellisson, un conjunt de poemes que representen tot un cant d’amor, amb manifestacions concretes com l’enyor d’un campanar, el de Reus sense cap mena de dubte, i les referències a Nietzsche, al radical colombià Vargas Vila o a Richard Wagner. El conjunt traspua en general una mena de cant velat a l’enyor que el va acompanyar/mortificar al llarg de tota la vida, fos on fos i també, en un aspecte molt més transcendent, la necessitat vital d’aconseguir que el mite poètic s’acabi imposant a la realitat com a única via de sortida, fusionant així literatura i vida de manera harmònica.
A Salou va conèixer el poeta mossèn Muntanyola que va influir en les seves primeres poesies
Els Fulls es tanquen amb un cant al naixement de la seva filla Ingrid i, amb el que quasi es podria entendre com un cert sentiment de satisfacció en l’arrodoniment d’un cicle vital, però també d’una certa desesperança, quasi com una mena de confessió velada a la idea d’haver-ho fet tot i de no tenir força per aconseguir nous objectius. «M’entendràs: he plantat un arbre –una nesprera–, he tingut un fill –l’Ingrid–, he escrit un llibre...».
Però m’agradaria més tancar amb optimisme, amb uns versos lluminosos, quotidians, d’una calidesa magnètica, carregats amb la felicitat de les coses petites: «L’Elsa, primaveralment matinera, riallera,/desimbolta,/m’anava a cercar el pa (de vegades tan d’hora/que el duia fins i tot, encara mig calent)/a la bakkerij propera, que vol dir forn-pastisseria/en la llengua sobirana de Flandes./Venia, després, amb el paquet de paper encerat,/amb el pot de pèsols ‘Marie Thomas’ i les llimones d’Itàlia,/(nel mezzo del cammin di nostra vita!)/i sempre, com si fos un chewing gum de menta,/ amb la mateixa cançó, fresca i apegalosa, als llavis».