Rosalía estrena ‘Lux tour’ amb temperament i avantguarda

Rosalía va estrenar dilluns la seva gira a Lió i vaig dur-hi la meva filla. Era un viatge sobre la Rosalía però era un viatge sobre la meva filla. La Rosalía és el que primer la meva filla ha estimat i és sencerament seu. Rosalía no és una transmissió meva ni de la meva dona, ni de cap altre membre de la família. És la primera illa de la Maria, la seva primera singularitat. No conec Rosalía ni la seva música és la meva música, però aprecio el talent, el geni, la llum d’aquesta noia. La seva cultura treballada i profunda. M’agrada la tria que ha fet la meva filla.

Era un viatge sobre la Rosalía, era un viatge sobre la Maria i el seu primer tresor del tot seu, però sobretot era un viatge sobre l’amor. Un viatge sobre com estimem. Un viatge per explicar-li a la meva filla que el que estimem ho anem a buscar, sense esperar que arribi. Anem a l’estrena allà on es produeix sense acomodar-nos a l’oportunisme que la gira passi per Barcelona. No per la Rosalía, no per la primícia, no per Lió, que és una ciutat infame. Ni tan sols per satisfer Maria. Hi anem perquè la nostra manera d’estimar és directa, total, incòmoda, violenta. Ens fonem amb el que estimem. El que estimem ens dona forma i ens defineix. Si només pogués deixar-li una herència a la meva filla, li deixaria la meva manera d’estimar les persones i les coses perquè he après dels meus anys que la resta ens és concedit o negat precisament per com ens donem al que ens importa.

Per estimar cal el goig, que t’agradi; cal també l’admiració, d’on neix el respecte. Però aquests dos ingredients són freqüents en algú que estima i no són els de decanten la teva sort. El que més pesa perquè estimar sigui fèrtil, i no només en riu dels teus sentiments sinó la metàfora d’un món millor, és la força. La força que tothom criminalitza. La força que tothom menysprea. Sense força no es pot estimar. Sense força no es poden guanyar les guerres. Sense força Ulisses no hauria pogut vèncer els troians ni tornar a casa. De vegades és força física, de vegades és força moral per resistir la injustícia, de vegades és la força que cal per fer argúcies, trampes, joc brut i sortir-te’n. Els que no tenen força diuen que la fi no justifica els mitjans i jo us dic que la fi sempre justifica els mitjans, sempre, i si alguna vegada tens algun problema amb aquesta frase, qüestiona’t més aviat si la fi val la pena, perquè probablement aquest sigui el teu problema.

Jo la meva filla l’estimo molt, i molt romànticament, i molt dolçament, però aquest viatge no s’ha basat en l’amor concessiu d’un pare que es doblega als capricis de la seva única nena. El viatge va ser idea meva, perquè volia explicar-li la idea de com estimàvem. La primera força va ser convèncer la meva dona que la Maria se saltés dos dies d’escola. La segona força va ser trobar les entrades, que no n’hi havia: una me la va donar Live Nation, la productora de la gira, perquè aprofitant el viatge vaig oferir l’ABC de fer la crònica de la vetllada, però vaig haver d’insistir més del que esperava i no vaig tenir la confirmació fins pràcticament la vigília. Dues setmanes abans, vaig tenir la força mental que cal per comprar els bitllets de tren i l’hotel, sense possibilitat que em tornessin els diners si no hi anava, i una segona entrada a la revenda, a un preu que també va requerir una molt especial fortalesa espiritual per afrontar-lo, sabent a més a més que podia ser falsa. La força d’anar als afores de Lió (com si fos Cornellà) a un hotel menor però que estava davant del lloc del concert, jo sé que molts no me la reconeixeran, però va ser notable.

L’amor és un acte de força, i les excuses no se les va inventar la gent que tenia raó sinó la gent que era massa feble per estimar de veritat, per estimar sortint a buscar el que estimes sense esperar que passi per davant de casa. Hi ha articles que moren de febles a mitja frase, i comforten els que sempre han perdut de tant creure que anar a la guerra és feixista. La guerra no és feixista, el feixisme són les masses enfervorides i fanatitzades, convertides en carn amuntegada perquè no estimen ni defensen cap singularitat, ni cap diferència, ni es desviuen per res, perquè no tenen res que sigui sencerament, espiritualment seu.

El pacifisme o evitar els conflictes són igualment formes de feblesa. Només la força dóna forma a la inspiració, només amb força, molta força, superem les adversitats i abastem els propòsits. Només amb força podem mostrar la llum als nostres fills i a les persones que estimem. Només amb força podem inventar-nos la llum quan no existeix i fer que aquest sigui el nostre llegat.

Un pare i una filla creuant la vella, decaiguda França en trens tan atrotinats com el país; un pare i una filla parlant de l’amor, de la força, de la victòria -tan diferent de la derrota- i del sentit que tenen les nostres vides projectades en les persones i les coses que estimem. De tornada a l’hotel, en silenci, després del concert, cadascun dels dos a la nostra manera, i des de la nostra edat diferent, vam entendre per què en realitat no cal que la vida sigui eterna.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona