Sentit de l’eternitat |
José María Méndez ha estat nomenat director general de Criteria, en substitució d’Ángel Simón. Josep Maria Coronas ja fa estona que és el director general de la Fundació La Caixa. Dues constants han guiat la vida i obra d’Isidre Fainé: el sentit de l’eternitat i la voluntat de servei. Ha vist com al seu voltant emergien i morien homes de moda de tota mena. Noms que eren algú i que ja ningú no recorda, personatges que a la seva ombra es van fer una agenda que ha quedat ja sense fulls per arrencar.
Coronas i Méndez encarnen la humilitat barrejada amb el coneixement, la capacitat professional amb l’honestedat de treballar per a una sola idea i un sol propòsit, sense ànsies per obtenir un reconeixement que ja tenen, ni amb cap mena d’inclinació política.
El no distreure’s ha estat de les proves més difícils que han fet d’Isidre Fainé l’home que avui és. Amb els seus recursos i el seu poder, la vanitat era alguna cosa més que una temptació. La vanitat de l’opulència. La vanitat de voler impressionar els polítics o els empresaris per guanyar el seu favor. Però la seva fe va ser més forta, i el seu sentit d’eternitat, i la seva voluntat o més aviat vocació de servei. I ni per un moment s’ha desviat del seu propòsit, ni ha permès que els oportunistes s’aprofitessin del seu esforç. Els seus temps són un altres, i la confiança que té o perd en les persones la mesura d’una manera que els que no creuen no poden entendre.
Hi ha una íntima relació entre que Puig hagi de buscar una fusió amb Estée Lauder i el fet que el president Fainé hagi triat Coronas i Méndez com els seus directors generals en lloc de confiar en persones de més renom o preferits pels diferents partits polítics. La missió de la Fundació La Caixa no és salvar empreses que es precipiten o que són deficitàries, o que convenen a determinats interessos. La missió de la Fundació La Caixa és salvar els nens pobres, i un cop salvats, donar-los una oportunitat per a què els seus fills no necessitin tanta ajuda i puguin ja començar a prestar-la, tal com ells foren orfenats. La sortida a borsa de Puig s’assembla a quan l’ex director general de Criteria va voler quedar-se amb el 20% de Celsa.
Si Marc Puig hagués tingut més sentit de l’eternitat, hauria entès que la glòria és fum, i hauria protegit amb més prudència la gràcia pagana d’una mica de perfum. Si Ángel Simón hagués tingut una veritable vocació de servei no s’hauria equivocat d’idea. Tothom vol veure sempre conspiracions polítiques i econòmiques, i n’hi ha moltes. Són ben vulgars, cal dir-ho. Però quan intentem explicar sense Déu les coses importants, fem el ridícul. Aviat Criteria sortirà de Puig i corregirà una altra distracció de l’anterior etapa.
Jo no sóc un economista i semblaria un idiota si intentés fer grans explicacions empresarials que d’altra banda tampoc no conec. Però em resulta tan curiós que per a tanta gent el president Fainé continuï sent indesxifrable. Ha seguit sempre el mateix camí i pels mateixos motius. Ha jugat sempre al mateix equip i amb la mateixa passió. Els seus orígens els ha explicat en lloc de dissimular-los o d’inventar-se’ls, i que el nen pobre que ell va ser configura, determina i compromet el seu adult d’una manera total i absoluta, tothom que s’hagi pres la molèstia d’escoltar-lo, hauria d’haver-ho entès de fa molts anys. Coronas i Méndez s’assemblen molt més al que ell és i vol és que el que sigui que quedi de Nin o de Simón. Ningú no hauria d’enfadar-se. La vida no és tan complicada si no juguem a enganyar-nos.
Hi ha una Catalunya que els èxits els celebra fent una festa i hi ha una altra Catalunya que els èxits els celebra treballant encara més. Hi ha una Catalunya que és pobra, se’n surt, i ajuda els altres a sortir-se’n. Hi ha una Catalunya ressentida, i que sempre actua des de la rancúnia. En els últims dies de campanya electoral, ha sortit molt el nom d’Alejandro Echevarría, i se l’ha acusat de franquista. Jo que conec i estimo Alejandro Echevarría, no penso que sigui franquista, però sí que té unes fortes conviccions polítiques vinculades a un sentit de l’ordre, de la lleialtat i de la missió transcendent de les persones i les nacions. Té sentit de l’eternitat i una capacitat inesgotable de treball; i els que en nom del Barça i de Catalunya l’assenyalen per com pensa, no tindrien l’equip que ara els il·lusiona si ell no l’hagués protegit, mantenint-lo endreçat i unit. Jo entenc que un determinat públic, menys ambiciós, pugui sentir-se atret per estils més populistes. Però algú ha de fer la feina, i fer-la cada dia, i fer-la ben feta. Algú ha de poder calcular les coses més enllà del guany fàcil i tenir sentiment de destí.
Aquesta laïcitat, aquesta deixadesa, ens han causat molts problemes. Les famílies trencades, la societat desvinculada, els homes sense prou força per estimar i prevaldre. Però el que més fondament ens ha destruït, el que un mal més infectat ens ha fet és aquest cinisme, aquest menyspreu que ens torna incrèduls quan la bondat i la bellesa compareixen. De vegades som més cruels amb qui fa les coses difícils i valuoses que amb el barrut que tot ho embruta i corromp. Hem anul·lat la capacitat de commoure’ns per por que ens faci de mirall i ens interrogui.
Isidre Fainé ha vist passar molts homes que es creien més importants i més llestos i que ara ningú no sap si encara viuen. Coronas i Méndez no són només les seves persones de «confiança», són el seu antídot contra la mort.
Subscriu-te per seguir llegint