Pedro Sánchez, durante la rueda de prensa que ha ofrecido después del Consejo de Ministros.

Cada era té les seves expressions: artístiques, econòmiques, costumistes i també polítiques. I quan una era s’acaba, canvien les seves expressions llevat dels genis, la característica dels quals és perdurar.

No és el mateix Pedro Sánchez vist avui que el 2018, quan va assolir el poder. Per nefasta que se’n consideri la gestió –i jo no entro en si realment ho ha estat o no–, hi ha algunes idees que crec que són importants.

El 2018 encara no havíem conegut la sentència del procés, Catalunya estava incendiada i va haver d’incendiar-se encara més abans de millorar. La Covid era una paraula que ni sabíem que existia, del 15-M en feia només tres anys i Podem i Ciutadans estaven en el seu millor moment electoral.

El president Rajoy havia aturat el cop a Catalunya, i cal agrair-li –almenys jo l’hi agraeixo, i molt afectuosament– que no apliqués ni un gram més de la força estrictament necessària: i no per simpatia amb els independentistes, ni per pietat, sinó perquè la convivència s’havia tensionat fins a extrems que no convenia empitjorar.

Sánchez va indultar els condemnats, que van poder sortir de la presó, i va preparar la llei d’amnistia, que se suposa........

© Diari de Girona