Quan l’edat esdevé frontera |
Vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé el dia que vaig sentir dir, amb total naturalitat: «Ja és massa gran per a això». No hi havia mala intenció aparent, només una frase més, una d’aquelles que passen desapercebudes. Però em va quedar ressonant. Què vol dir exactament «massa gran»? Massa gran per viure, per aprendre, per decidir?
L’edatisme -aquesta discriminació per raó d’edat- és subtil, quotidià i profundament arrelat. Tot i que també afecta els joves, especialment en l’àmbit laboral per la manca d’experiència, avui em permeto posar el focus en la gent gran, que sovint queda relegada a una invisibilitat silenciosa.
No sempre es manifesta amb rebuig explícit; sovint es disfressa de protecció, d’humor o de costum. Parlem de la gent gran com si fos un col·lectiu homogeni, els simplifiquem, els infantilitzem o, pitjor encara, els esborrem del relat social. I ho fem amb paraules que semblen inofensives, però que construeixen una mirada esbiaixada.
Fa poc vaig descobrir el Glossari sobre edatisme, publicat per la Fundació «la Caixa», i em va incomodar -dit en el millor sentit-. Hi vaig reconèixer expressions que jo mateix he utilitzat. Paraules que, sense voler, redueixen una persona a la seva edat. Aquell glossari no és només una llista de termes: és un mirall incòmode que ens obliga a revisar-nos.
Vivim en una societat obsessionada amb la joventut, amb la productivitat i amb la immediatesa. Tot allò que se n’allunya sembla perdre valor. Però, de debò volem una societat que descarta l’experiència, la memòria i la pausa? Quin futur estem construint si només celebrem una etapa de la vida?
L’edatisme no només perjudica les persones grans; ens empobreix a tots com a comunitat. Perquè, en el fons, si tenim sort, tots hi arribarem. I aleshores voldrem ser mirats amb dignitat, no amb condescendència.
Prendre’n consciència és el primer pas. Revisar el nostre llenguatge, també. Escoltar més i pressuposar menys. Reconèixer la singularitat de cada trajectòria vital. I, sobretot, deixar d’associar valor amb anys.
M’agrada pensar que encara som a temps de canviar aquesta mirada. Que podem construir una cultura que no exclogui per edat, sinó que integri totes les etapes de la vida com a parts igualment valuoses.
Com va escriure Simone de Beauvoir: «No naixem vells: ens hi tornem». I en aquest procés, la societat hi té molt a dir. George Orwell advertia que «el llenguatge polític està dissenyat per fer que les mentides sonin veritables i l’assassinat respectable»; potser cal afegir-hi que també pot fer que la discriminació sembli normal.
I potser, al final, es tracta del que deia Mercè Rodoreda: «La maduresa no és un estat, és un camí». Un camí que tots recorrem, i que mereix ser viscut -i respectat- en cada pas.
Subscriu-te per seguir llegint