L’asfíxia electoral espanyola |
El desenllaç de les recents eleccions a Portugal, Extremadura i Aragó, genera perplexitat. A Portugal, en poques setmanes, s’han celebrat eleccions i s’ha elegit un president. A Espanya ningú sap quant de temps caldrà per a un acord partidista. De poc haurà servit el vot popular si s’han de repetir les votacions: aquest panorama no ajuda ni a la confiança democràtica ni a la participació electoral.
Els dos països tenen principis electorals diferents. Portugal, amb unes eleccions a dues voltes, l’última paraula la tenen els ciutadans, a Espanya, amb una sola volta, la tenen els partits. Al nostre país s’ha jugat amb el llenguatge, s’ha equiparat legítim amb democràtic quan són conceptes diferents. Legítima és qualsevol decisió emparada per una llei, per exemple era legítim, segons les lleis de l’època, que les dones no poguessin votar, però no era democràtic. Per ser democràtic ho han de decidir la majoria dels ciutadans.
Si els valors democràtics haguessin guiat la transició, posant-los per sobre de les ànsies de poder, l’actual panorama polític seria molt diferent. El sistema electoral dissenyat per la UCD d’Adolfo Suárez i el PSOE de Felipe González va descartar un sistema electoral a dues voltes, en la qual els ciutadans tornen a votar si cap partit aconsegueix més de la meitat dels vots. El motiu va ser la por a un govern, en una segona volta, amb els vots comunistes i socialistes. El vot popular es veia difícil de controlar, els partits polítics eren més manejables. Alfonso Guerra, tot dient «quien se mueva, no sale en la foto» i Jordi Pujol amb «transició sí, però sense trencadissa», ja mostraven quina era la seva aposta.
Aquest disseny, alternant governs de dretes i d’esquerres, va funcionar satisfactòriament mentre l’opinió pública la podien orientar els mitjans de comunicació clàssics. En el seu dia, The New York Times ja va denunciar que a Espanya no hi havia premsa independent. Es pot dir que l’any 2004, amb els atemptats a Madrid, marca el canvi del panorama mediàtic. Els SMS multitudinaris amb un senzill «pásalo» van aconseguir fer fora el govern del PP. Nous sistemes de comunicació d’abast global i popular, les xarxes socials, es varen posar al servei de tots els ciutadans i la informació es va «democratitzar». Tothom pot difondre informació, aquesta deixa de ser monopoli dels mitjans de sempre. Les xarxes i el malestar popular davant la incapacitat dels partits històrics per solucionar els problemes de la gent són el vehicle emprat per les minories per créixer i poder imposar bona part dels seus programes en les negociacions postelectorals. Els dos partits majoritaris, incapaços de pactar entre ells, queden captius de minories, algunes d’autoritàries, originant així un escenari electoral asfixiant.
En un país normal a on al Parlament es parla, s’escolta, s’acorda i es decideix, la solució és fàcil, si quelcom no funciona es canvia. A les corts espanyoles impera el soroll i la dinàmica amics/enemics. Intentar qualsevol modificació o millora, actualment, és quasi impossible. Aquest desori no podria portar al final del que s’anomena «règim del 78»? Però, potser, no en el sentit que alguns pensen.
Subscriu-te per seguir llegint