Quan la vida parla |
El testimoni serè d’un capellà que ha fet de la seva vida un servei fidel i esperançat, i que no necessita grans paraules per deixar petjada perquè és la vida mateixa qui parla. L’entrevista a Miquel Ramió, conduïda amb encert per David Pagès, ens posa davant d’aquesta evidència: quan la vida és viscuda amb autenticitat, tot pren un altre pes.
He de dir que, en llegir les seves respostes, no m’ha sorprès res. I no perquè no siguin valuoses —que ho són, i molt— sinó perquè responen fidelment a la persona que és Mn. Miquel. Hi ha coherència entre el que diu i el que ha viscut, entre la paraula i el testimoni. I això, avui, no és poca cosa. Després d’haver passat per una experiència límit, amb la mort ben a prop, Mn. Miquel parla d’una «escola de vida». No des de la teoria, sinó des del que ha viscut. I en aquesta escola, els mestres no han estat els llibres, sinó les persones: professionals sanitaris entregats, familiars presents, voluntaris generosos, companys capellans. Una comunió viscuda, concreta, real. I és aquí on emergeix una veritat senzilla i fonda: la vida no es posseeix, s’agraeix.
Amb cinquanta anys de ministeri, no parla d’èxits ni de grans projectes. Parla de pau, de confiança i d’esperança. Tres paraules que podrien semblar simples, però que en ell prenen una densitat especial. Pau per caminar amb tothom sense prejudicis. Confiança en Jesucrist, sempre present. Esperança en el fruit —sovint invisible— del que s’ha sembrat. És una mirada neta, sense estridències, profundament evangèlica. Hi ha, però, un aspecte que vull destacar amb força: la seva humilitat. Una humilitat real, no retòrica. Es fa evident quan accepta el relleu en les responsabilitats parroquials amb naturalitat, sense aferrar-se a res, disposat a continuar servint segons les seves forces. Sense soroll. Sense protagonisme. Amb una discreció que, lluny de passar desapercebuda, esdevé el seu segell més eloqüent.
Aquest és el tipus de capellà que sovint no ocupa titulars, però que sosté comunitats, acompanya persones i deixa petjada. Mn. Miquel no imposa, no busca lluir, no necessita convèncer. Simplement hi és. I això, en temps de soroll, és immens. Quan parla als joves, no complica les coses: «endavant». Que caminin, que no tinguin por. Ho diu algú que ha fet camí, que ha viscut, que ha servit. La vocació, en ell, no és discurs: és vida.
Potser tot es resumeix en una expressió seva que ho diu tot: val la pena. Val la pena viure, servir i creure. I jo hi afegiria: val la pena reconèixer i agrair testimonis així, discrets, fidels i profundament humans, perquè són els qui, sense fer soroll, mantenen viva l’esperança.
I avui, sincerament, només puc dir això: gràcies, Mn. Miquel.
Subscriu-te per seguir llegint