Quan la UdG avalava tècniques aversives per als homosexuals |
Vivim una situació de canvi i amb una percepció real de múltiples perills. Els mitjans ens informen al minut dels genocidis com el de Palestina, la repressió que exerceixen alguns governs des de l’Iran a Minnesota o l’avanç de la ultradreta com l’ocorregut a les eleccions de l’Aragó. Aquest neguit es multiplica si no tens filtres contra les fake news conspiranoiques i apocalíptiques. És en aquest clima que apareix una tendència dins de la societat que alguns, com el sociòleg Salvador Cardús i Ros, han anomenat pessimisme social.
En aquest cas, vull identificar aquest concepte amb la idea de la inevitabilitat del col·lapse i de la certesa que ens dirigim vers un món postapocalíptic com si un fat immutable dirigís les nostres vides. Aquest pessimisme malaltís i paralitzador ho empastifa tot, i sembla que com més alt és el soroll de les injustícies que ens envolten més atordits quedem i més guanya aquest nihilisme social.
És en moments així que la memòria esdevé far. Ens recorda d’on venim i ens retorna la consciència del camí recorregut, sigui en la lluita pels drets de les dones o en la conquesta de condicions laborals dignes. Aquests dies he tornat a uns fets que aquest 2026 faran trenta anys: l’abril del 1996, unes estudiants van acudir al FAGC per denunciar que una professora de Psicologia de la UdG repartia un dossier amb un article sobre la «modificació de la conducta sexual d’un homosexual». Tot i una aparent voluntat inicial de diàleg, la universitat va acabar tancant files al voltant de la professora.
L’article, després d’una introducció que volia semblar neutral, definia les relacions «normals» com les heterosexuals i qualificava les fantasies homosexuals d’«obsessives». Proposava tècniques aversives basades en la vergonya pública i fins i tot la tècnica aversiva continua fent fumar el noi i fent-li retenir el fum per tal de «produir una espècie d’hipòxia (per insuficiència d’oxigen) que tingui efectes de nàusees, malestar, vòmits. Quan aquests efectes apareixen, se li demana que miri fotografies d’homes nus o que evoqui fantasies homosexuals».
La defensa pública de què es repartís aquest article i fins i tot de la defensa d’aquesta teràpia va ser tant per part del director del departament, com del professorat del departament de psicologia. L’argument principal era la llibertat individual de l’homosexual per demanar ajuda per modificar la conducta sexual. En aquest cas, fins i tot el Síndic de Greuges va arxivar la denúncia interposada pel FAGC, en considerar que tot plegat es tractava d’una polèmica científica, i que no es podia considerar que la universitat hagués mantingut una posició discriminatòria.
Trenta anys després aquesta polèmica seria impensable, tant per la sensibilitat de la UdG envers la temàtica LGTBI+, demostrada amb el seu compromís social i acadèmic, com per l’evolució de la nostra societat, que s’ha dotat de lleis que prohibeixen les teràpies de reorientació sexual com la Llei 13/2025, de 29 de desembre, dels drets de les persones LGBTI i l’erradicació d’LGBTI-fòbia. Aquests canvis s’han donat gràcies a la lluita col·lectiva, una lluita que ha aconseguit que en el nostre país passem de ser malalts i criminals (llei de vagos y maleantes) a tenir lleis que criminalitzen les agressions. Cal recordar com s’han aconseguit els drets per aprendre a defensar-los
Aquesta és la memòria que en temps com els actuals cal recordar. El futur no està escrit, l’escrivim cada dia.
Subscriu-te per seguir llegint