Portem divuit anys d’un malestar que s’ha anat filtrant a la nostra societat i que de mica en mica l’ha anat transformant fins a deixar-la molt diferent del que era a l’inici del nou segle. D’ençà de la crisi del 2008, l’impacte de la qual ha tingut moltes més conseqüències de les que ens podem imaginar, no hem tingut cap període de tranquil·litat i optimisme com vam tenir en el gran període de 1993 al 2008. Aquells quinze anys de creixement i d’optimisme eren un miratge que vam interpretar com una realitat estable. Fins al punt que ens vam arribar a creure a Francis Fukuyama i el seu final de la història.

Tot va esclatar el 2008, però quan la devastació de la crisi generada per la bombolla immobiliària semblava quedar enrere, no hem parat d’anar esquivant crisis que han anat impactant en una ja, per si, societat ferida. La frustració del procés, la guerra de Síria, la pandèmia del covid, la crisi d’Ucraïna, la inflació i ara, el tsunami Trump en format d’aranzels i de guerra de l’Iran. Tenim dues generacions de joves que només han conegut una vida entre crisis. I aquest seguit de crisis han tingut un impacte real en la societat. Donant com a resultat una societat més precaritzada i més pobre.

Aquesta frustració, aquesta «despossessió» que ha patit la societat catalana ha tingut conseqüències polítiques i s’ha traduït tant amb alternança política entre partits tradicionals, com amb l’aposta per nous partits que cavalcaven sobre aquest malestar o ara, que la resposta sembla que serà, en part, reaccionària. La veritat és que al llarg d’aquests anys, molts partits han sabut recollir els vots d’aquest malestar però cap l’ha consolidat. Políticament, la frustració també és màxima.

Només cal seguir els baròmetres oficials o analitzar estudis qualitatius per veure com el malestar present a la nostra societat és quelcom ja estructural que s’allunya de contextos més o menys desfavorables. I que òbviament, això té conseqüències polítiques i es transforma en vot. Però és un vot frustrant, ja que molt sovint la manca de resultats fa que el que podia ser una esperança en forma de partit, es tradueixi en malestar i frustració al cap de quatre anys.

El distanciament de la majoria d’opcions polítiques, l’abstenció i la poca esperança en canvis reals són el marc on es mou aquest nou malestar. Des d’un punt de vista polític, com poden els partits revertir-ho o canalitzar-ho abans que ens n’anem a la merda?

En primer lloc, essent molt humils i entenent que aquest distanciament està justificat. Només fent l’esforç d’entendre les frustracions polítiques que han viscut els darrers anys es podrà tornar a sintonitzar amb un gruix de catalans que estan dolguts per la situació actual i que, en part, en culpen a la política.

En segon lloc, fent propostes molt més realistes. Ni tots eren corruptes, ni el futur serà l’arcàdia feliç. Cal que els polítics entenguin que més enllà de guanyar quatre vots, el fet de fer promeses exagerades ha minvat la credibilitat de la política. Tocaran temps d’una esperança més petita si el que es vol és recuperar la credibilitat.

Parlar de temes que afecten el dia a dia de la gent, trobar solucions a petits problemes, millorar la quotidianitat dels ciutadans.

En tercer lloc, tard o d’hora serà imprescindible allunyar-se de la polarització. La confrontació permanent és contraproduent per a construir societats cohesionades. S’ha de fugir de la temptació d’aconseguir quatre vots fàcils a costa de dividir més a la societat. Això té un cost que ja hauríem de començar a veure que és inassumible per al país.

En quart lloc, cada vegada és més necessari que les opcions polítiques siguin coherents entre el que diuen i el que fan. Això vol dir, pensar molt bé el que es diu i complir allò que es proposa. Les promeses buides, les paraules que s’emporta el vent, són letals en temps de distanciament de la política. Pensar el que es diu i tenir clar com es pot complir.

És necessari també fer un esforç per parlar clar i amb un llenguatge que s’entengui. La política ha viscut anys en el seu propi món, utilitzant un llenguatge polític que molta gent no entén i això els ha allunyat de la política. Només les opcions populistes han parlat clar als ciutadans. El problema és que ho han fet exagerant i distorsionant la realitat i això tampoc ha contribuït en res a la millora de la societat. La política té el repte de ser més clars quan parlin dels temes, d’una manera més planera, però sense caure en la simplificació ni l’exageració. És només parlar als veïns com a ciutadans adults i fent un esforç per a ser entesos a través d’un llenguatge senzill i proper.

I finalment, la gent necessita un horitzó d’esperança. Un horitzó clar i entenedor. Encara que sigui petit i gens èpic. Tots necessitem saber cap a on es vol anar. Tothom necessita saber que el que s’està fent ara té un sentit. Una de les principals tasques de la política és donar sentit al que es fa. I això passa per un horitzó col·lectiu. És l’horitzó el que dona sentit a l’acció de govern o a la feina de l’oposició. Necessitem més horitzons polítics. Del nivell que siguin. Però necessitem entendre cap on anem.

Són petits canvis, petites millores per tal de retallar aquest distanciament creixent entre la ciutadania i la política i aconseguir que aquest malestar social, de mica en mica vagi acabant. n

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona