Nora Ephron va sentenciar fa temps que no li agradava el seu coll. Ni a ella ni a les seves amigues que, sempre que quedaven, anaven vestides amb jerseis de coll girat, fulards o camises tipus mao. La idea era dissimular papades i escampaments. Ephron explicava que la mentida pietosa és pietosa i que no val pronunciar-se o assentir davant d’expressions com: «Noto que m’he fet gran perquè el meu coll sembla la gargamella d’un paó». Silenci, callar, tancar els llavis, a la boca tancada no hi entren mosques: un tresor diví.

Em van donar l’enhorabona pel meu tercer embaràs el dia que se’m va acudir posar-me un vestit amb el qual creia (ah, innocent de mi) que estava moníssima. Un drapet negre amb botons des de l’escot fins als genolls amb el qual em sentia profundament femenina i subtil. Era d’estètica Laura Ashley, sense floretes i sobri. Acabava de deixar els meus fills a l’escola i una mare em va mirar la panxa i, tot seguit, em va felicitar acariciant el meu melic. Quan vaig arribar a casa, vaig llençar el vestidet en qüestió a les escombraries i vaig començar el règim. No s’ha de donar mai l’enhorabona per un estat de bona esperança fins que la dona estigui a punt de parir. Un gran aprenentatge per a la vida.

Si els colls penjants i les panxes generoses són blancs fàcils per a la impertinència, la maduresa en general és el centre de la diana. En la seva retirada, Joan Manuel Serrat va denunciar la facilitat amb què la nostra societat invisibilitza i obliga els grans a una jubilació forçosa. Ell defensava el seu dret a ser vist i a ser útil. Si això ho diu Serrat, imaginem el que pensa la veïna del davant. En aquesta línia, hi ha dues expressions que em generen urticària. La primera es diu apel·lant a la nostàlgia per afirmar que aquella dona va ser molt maca en la joventut. La paradoxa és que, qui deixa anar la bestiesa, acostuma a ser un senyor panxut el coll del qual, igual que el meu, deixa molt a desitjar. «Per l’edat que tens, no estàs tan malament», és la segona. Traspua condescendència. Jo vaig bloquejar el número de qui un dia me la va dir.

Fer-se gran i intentar seguir sent una tia bona i un pibó és una dictadura estètica tortuosa i impossible. Si algú ho dubta, només cal anar a l’hemeroteca recent i observar la imatge de Demi Moore a la desfilada de Gucci. L’actriu, de 63 anys i de pes ploma, va aparèixer capturada en un vestit negre que recordava l’estètica Matrix i carregant un gos de la mida d’una rata. Admetem-ho, avui no ets chic si no portes un chihuahua a la falda.

L’obligació de semblar que tens 20 anys eterns és un flac favor per a la majoria de dones, començant per les que la pateixen. No dic que ens haguem de conformar amb arrissar-nos un cabell canós i de tall anodí. Tampoc defenso que ens abandonem als designis del sobrepès ni que hàgim d’instal·lar-nos en el terreny del xandall de forma perenne, però hi ha d’haver una manera d’estimar-se i acceptar-se una mica més. Una bona idea seria potser començar a fer les paus amb el meu coll i posar-me una samarreta d’escot generós.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona