A les darreries del segle passat vaig tenir l’honor de fer una petita entrevista al premi Nobel José Saramago, que va venir a Girona a recollir el premi Xifra Heras i a fer una conferència a la UdG. Saramago, entre altres coses, va dissertar dient que se’n feia creus que, amb tantes necessitats com té la humanitat, es dediquessin tants diners a enviar coets a la Lluna. Sempre recordaré que, a la tornada, el tècnic de so que m’acompanyava em va dir que la seva mare era pràcticament analfabeta i tenia el mateix discurs que el savi portuguès. Anys més tard, vaig llegir unes declaracions d’un directiu de la NASA que aclaria definitivament aquest tema: «Quan un coet s’enlaira -va explicar-, heu de saber que a l’interior de la nau no n’hi va ni un de sol, de dòlar. Tots els recursos econòmics gastats han canviat de butxaca sense sortir de la Terra.»

El desig humà d’anar més enllà, de conèixer l’univers i de fer recerca és ben noble. Jo soc un nen de la cursa espacial i mai no oblidaré la matinada del 20 de juliol de 1969, en què el meu pare em va despertar i el menjador de casa es va omplir de veïns per veure unes imatges borroses i grises de com Neil Armstrong posava el peu a la Lluna. Però no crec pas que les quantitats pornogràfiques que mouen els projectes espacials es gastin per un esperit romàntic. Cap conquesta de la història s’escapa al «It’s the economy, stupid», que va dir Bill Clinton. De fet, la cursa espacial va ser una competició entre USA i la URSS per veure qui la tenia més llarga.

Ara la missió Àrtemis ja va buscant data perquè, mig segle després, tornin a fer-se petjades humanes sobre la polsosa superfície lunar. També la Xina té el seu programa i no amaguen l’interès per estudiar la possibilitat de buscar-hi minerals (terres rares, suposo). Es veu que tenen intenció d’establir-hi una base permanent perquè l’Estació Espacial Internacional comença a ser vella, i per servir de base de llançament d’expedicions a Mart.

No sé si veuré el viatge a Mart, que segur que serà una gran odissea i un extraordinari negoci per als qui aconsegueixin que els dòlars vagin a parar a les seves butxaques terrícoles. El que no em cap al cap és que algú plantegi la colonització del planeta vermell un cop ens hàgim carregat el planeta blau.

Personalment, abans d’anar a viure a l’inhòspit Mart, tancat en una càpsula, m’estimaria més extingir-me. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona