És fàcil relacionar Banyoles amb l’aigua. Tot i que la ciutat és molt més que el seu esplèndid estany. La natura ha beneït l’indret, no solament amb aquesta impressionant làmina d’aigua, sinó que també amb una sèrie d’estanyols càrstics a les proximitats, alguns al terme de Porqueres, que descobrirà fàcilment el caminant que es desplaci pocs minuts del recorregut perimetral de l’estany. Una riquesa líquida que prové de la pluja que es recull a la Garrotxa. L’aigua és a l’origen de la ciutat d’ençà que a començaments del segle IX l’abat Bonitus hi va fundar el primer cenobi benedictí de Catalunya. Va ser l’acció humana, impulsada per aquells frares que va convertir un erm pantanós i insalubre en una terra fèrtil i organitzada on l’aigua n’era la protagonista, no solament pel rec, sinó també per als molins i els artesans i, en temps més pròxims a nosaltres, la indústria, de manera singular la del tint. Passejant per la ciutat ens creuem constantment amb recs que donen alegria als sentits. Però, de qui és l’aigua de Banyoles? Doncs és patrimoni de la ciutat. Un cas únic i extraordinari al país que ni tan sols està sota la jurisdicció de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). L’any 1685 es va signar l’anomenada Concòrdia de Banyoles per la que els frares en van cedir el domini al municipi. El document, amb una preciosa cal·ligrafia està perfectament conservat a l’Arxiu Històric Comarcal de Banyoles. Des d’aquell acord i fins als nostres dies hi ha la figura del Batlle d’Aigües que té cura de l’aprofitament del recurs hídric i de mediar en plets entre particulars. Actualment el càrrec recau en un regidor. El recordat arquitecte banyolí Jeroni (Noni) Moner, en una publicació del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles de 1985, amb motiu del tricentenari de l’acord fa un recull de les vicissituds i plets relacionats amb l’ús i domini del líquid element i escriu: La Concòrdia representa per a Banyoles l’inici d’una nova etapa, almenys pel que fa a la responsabilitat en la defensa del domini de les aigües de l’Estany, compromís que ha vingut exercint amb èxit fins avui mateix. Jo tinc un gran record d’una passejada amb en Noni en la que em va ensenyar a veure l’Estany amb uns altres ulls, valorant la intervenció humana en l’entorn natural. Adona’t –em va dir○– que l’Estany és més artificial del que podria semblar a primera vista. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona