Potser heu vist un vídeo que aquests dies s’ha fet viral en el qual es preguntava a joves que han fet l’ESO el nom del president de la Generalitat. És patètic veure com d’allunyats estan els adolescents de la cosa política. A un parell d’ells se’ls apuntava una mica: Salvador... i un d’ells va dir: Ah! Salvador Dalí! I un altre va dir Espriu. Potser no cal exagerar ni donar-hi importància. A mi, el que em va deixar astorat va ser que a una noia li van preguntar si sabia el nom de la serralada que separa França i Espanya i la seva resposta va ser: Què és una serralada? Aquests dies m’he preguntat si és just dir que tenim una generació de joves ignorants o si exagero, perquè resulta evident que tenim joves molt preparats i brillants. El que em pregunto és com és possible que, si tothom ha hagut d’estudiar fins als setze anys, tinguem una massa considerable d’autèntics ignorants. Ja tenim una generació que ha pujat a partir d’aquella idea que no calia ensenyar matèria per memoritzar, sinó tenir capacitat per buscar la informació. Els que tenim una certa edat vam haver de memoritzar coses, com calcular la longitud d’una circumferència, el nom dels rius de la Península, les capitals d’Europa, la data de la Revolució Francesa o qui era Cervantes o Plató. El fracàs col·lectiu com a societat, permetent que tants joves (no tots, insisteixo) surtin de l’ESO tan ignorants, és alarmant, perquè si no els han inoculat les ganes de saber coses, per paradoxal que sembli, no tindran ni tan sols la curiositat de fer bones preguntes al xat d’IA (canta Raimon: «Qui pregunta, ja respon»). Molt abans de Google, el recordat escriptor Antonio Gala explicava en una entrevista que es preveia que en pocs anys tindríem un instrument amb el qual tothom podria fàcilment preguntar qui era Lope de Vega i saber-ho tot d’ell, però que, lamentablement, quan arribés aquest recurs, pràcticament a ningú no li interessaria saber-ho.

A l’escola primària, als anys seixanta, vaig aprendre una cosa que deu ser inútil: «Viriato era un caudillo luso al que los romanos solo consiguieron vencer por la traición de tres de sus hombres». Segurament ara això ja no apareix a cap llibre de text, potser tampoc cal. El problema és que, si s’ignora, no s’entén la frase que es cita sovint i que és la resposta que van rebre els que van intentar cobrar la recompensa: Roma no paga traïdors! Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

© Diari de Girona