Els partits estan descontents dels seus votants |
Les culpes també poden ser col·lectives, les víctimes també poden ser institucionals. Un observador fins i tot superficial de la vida pública espanyola no només certificarà que els partits polítics se senten defraudats pels seus votants, sinó que els sobren motius per a la decepció. S’ha instaurat el vot de caprici, els afiliats no obeeixen les directrius marcades per les executives. Ja ningú no es creu ni les mentides de les diferents formacions, que eren el principal mecanisme de subjecció col·lectiva. Sort que la guerra de l’Iran desvia l’atenció d’un despropòsit de repercussions insospitades.
Els partits estan descontents dels seus votants, segons demostra l’últim revolt electoral de Castella i Lleó. Té mèrit aconseguir la insatisfacció simultània de les tres formacions que han reunit una quantitat més gran de sufragis. Fracassa el PP en la seva vocació frustrada de majoria absoluta, s’estavella el PSOE contra una sortida immediata de la convalescència, dimiteix Vox de la seva cloquejada vocació de sorpasso a la dreta. En qualsevol supermercat hi ha marques que no compleixen les seves expectatives, oblidades o proscrites. Quan dimiteixen tots els productes de l’aparador, el problema es trasllada a l’establiment en conjunt, anomenat democràcia en l’exemple aquí abordat.
Si els partits se senten insatisfets amb els resultats esdevinguts a Castella i Lleó, cal imaginar la irritació dels votants. Es remenen solucions dràstiques per saldar el desacord, però ha quedat superada la cirurgia radical descrita en el poema de Bertolt Brecht, «no seria més senzill que el Govern dissolgués el poble i n’elegís un altre?». El dramaturg dissipat no podia imaginar que també trontollaria la solidesa governamental. Així es va demostrar fa pocs dies a Espanya, amb els cinc ministres de Sumar reticents a reunir-se amb els seus companys socialistes de gabinet. L’oposició interna portada al límit, tot i que massa tard per apedaçar el divorci amb els votants.
El triomf polític és la font de satisfacció més gran descrita, per damunt dels flirtejos eròtics. Tanmateix, la ruptura radical entre votants infidels i partits passats de moda ha disparat els índexs d’insatisfacció ciutadana, ja ningú no pot parlar d’una victòria amb totes les seves conseqüències radiants. La demostració més exacta d’aquesta terra de ningú es presenta a Extremadura, on María Guardiola fa gairebé mig any que està en funcions d’un càrrec que ostentava en propietat i sense sobresalts insalvables.
Gràcies a la feliç iniciativa d’avançar les autonòmiques per exterminar Vox, la temerària Guardiola ha acabat més penjada de Santiago Abascal que Harrison Ford del replicant en l’escena final de Blade Runner. I tot perquè els votants no es van emprar amb la contundència adequada, o simplement van desobeir la disciplina del PP. La candidata es va deixar gairebé deu mil vots en la seva aventura equinoccial.
Encara que l’acord entre els partits germans es tanqués immediatament, Guardiola s’ha passat més temps en guaret que en l’exercici de les seves funcions, en el si d’un partit que denuncia acerbament l’absentisme laboral aliè. La presidenta extremenya no passarà a la història per la seva tasca de govern, sinó per haver abraçat explícitament el feminisme de Vox, un greuge addicional al seu veí irreemplaçable.
Si la ultradreta moderada gaudís de sentit de l’humor, Vox s’oferiria a votar immediatament qualsevol candidat del PP a la Junta d’Extremadura excepte la mateixa Guardiola, perpètuament en funcions. Cal imaginar els balbuceigs de Feijóo, davant d’aquesta proposta entre Salomó i Herodes. També es troben a boxes els candidats populars a l’Aragó o Castella i Lleó, novament per decisió dels votants que enfurismen amb raó els seus partits respectius. Governar consisteix a no fer-ho, segons demostra el manteniment de presidents Bartleby a l’expectativa de destí. A mesura que passa el temps, el disbarat de les dues eleccions regionals anticipades ofusca el correctiu imposat al PSOE.
De fet, la multiplicació dels desacords del PP amb els seus pretesos votants no obeeix a un biaix hostil als conservadors. Es deu únicament a l’eclipsi absolut del PSOE, on l’èxode dels fidels s’ha accelerat en desbandada. Només a Extremadura va perdre més de cent mil vots, deu vegades més que la sagnia patida per Guardiola. Encara que els socialistes tenen tot el dret a queixar-se del deficient entusiasme dels seus votants, tampoc no ajuda la inclinació de la jerarquia a nomenar com a secretaris d’organització els pitjors enemics del partit, inclosa l’actual.
L’aparició esporàdica d’estels a l’estil de Gabriel Rufián no resol el problema del desencant dels partits amb els seus votants. Al contrari, proposa l’extinció de les sigles per tranquil·litzar els electors. Les formacions clàssiques han passat de concursar a les urnes al concurs de creditors, que són els votants desertors.