No es pot fer negoci amb la discapacitat |
La inclusió laboral de les persones amb discapacitat a Catalunya no va començar en una data concreta ni és patrimoni de cap organització. És el resultat d’un recorregut col·lectiu iniciat fa més de quaranta anys per famílies i professionals que, davant la manca de recursos públics, van decidir actuar.
Els dies 23 i 24 de febrer, Prensa Ibérica (Diari de Girona i El Periódico) va publicar una entrevista al president del Grup SIFU, Albert Campabadal Blanco, amb motiu del premi “Empresa de l’Any” en la categoria d’Impacte Social.
Per a qui no el conegui, el Grup SIFU és una empresa mercantil amb ànim de lucre que opera en l’àmbit de la integració laboral de persones amb discapacitat, principalment a través de la gestió de Centres Especials de Treball.
Celebrem qualsevol reconeixement que visibilitzi la inclusió laboral. Però quan es parla d’història i de drets socials, cal fer-ho amb rigor.
A l’entrevista s’afirma que l’any 1993 es va començar a canviar la percepció social sobre les persones amb discapacitat i la seva contribució al mercat laboral. Aquesta afirmació no reflecteix el procés real. El canvi ja estava en marxa a principis dels anys vuitanta, quan es van crear els primers Centres Especials de Treball des d’entitats sense ànim de lucre. Aquell impuls no responia a una oportunitat de mercat, sinó a una necessitat social urgent.
El canvi ja estava en marxa a principis dels anys vuitanta, quan es van crear els primers Centres Especials de Treball des d’entitats sense ànim de lucre
El canvi ja estava en marxa a principis dels anys vuitanta, quan es van crear els primers Centres Especials de Treball des d’entitats sense ànim de lucre
Aquella etapa va ser decisiva: es van crear llocs de treball, sí, però sobretot es va transformar la mirada social i es van defensar drets en un context molt més advers que l’actual. Aquest és l’origen del sistema que avui coneixem.
En la mateixa entrevista es presenta la creació d’“Ayucasa” com una iniciativa que permet viure “amb seguretat, dignitat i benestar a casa”. Aquests objectius són compartits. Tanmateix, el suport a la pròpia llar no és una novetat recent. Fa dècades que forma part del sistema de serveis socials català, regulat i concertat amb l’Administració, i desenvolupat per entitats sense ànim de lucre amb aquesta finalitat.
També s’hi fa referència a una “alternativa més flexible i humana a les residències”. Aquí cal ser especialment clars: la residència no és l’antítesi de la dignitat; ni molt menys deshumanitza; és, en molts casos, la resposta adequada per garantir atenció i qualitat de vida. A més, el sistema ja contempla suport domiciliari, llars residència i residències, perquè les necessitats de les persones són diverses i canvien al llarg de la vida.
L’article 19 de la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat estableix que cada persona té dret a decidir on i amb qui vol viure. Aquest principi no jerarquitza serveis, exigeix que hi hagi opcions reals, de qualitat i adaptades a cada situació individual.
Les entitats sense ànim de lucre reinverteixen íntegrament els seus recursos en la millora dels serveis
Les entitats sense ànim de lucre reinverteixen íntegrament els seus recursos en la millora dels serveis
A l’entrevista també es defensa que “l’excel·lència empresarial no està renyida amb l’impacte social”. Certament. Però hi ha una diferència estructural que cal explicitar: les entitats sense ànim de lucre reinverteixen íntegrament els seus recursos en la millora dels serveis. En una entitat mercantil amb ànim de lucre, els beneficis poden repartir-se entre els socis en forma de dividends, això constitueix un punt de tensió entre els interessos dels socis i els de les persones ateses. No és una qüestió ideològica; és una diferència jurídica i econòmica rellevant quan parlem de serveis vinculats a drets socials.
Actualment, prop del 86% dels serveis d’atenció a les persones en centres de dia i acolliment residencial a Catalunya són gestionats per entitats sense ànim de lucre. Aquest model ha demostrat capacitat de gestió, arrelament i compromís.
El debat que plantegem, per tant, és quin model volem per als serveis que afecten drets fonamentals. El marc legislatiu podria facilitar l’entrada generalitzada d’entitats mercantils en aquest àmbit que, en lloc de reinvertir íntegrament en el projecte social, puguin repartir dividends entre els socis. Ja va passar en el sector laboral. La reflexió és legítima i necessària.
En aquest context, un grup de famílies ha impulsat una Iniciativa Legislativa Popular per protegir el model social no lucratiu en l’àmbit dels serveis a les persones. La recollida de signatures que s’està duent a terme és una expressió de la preocupació per garantir que l’atenció a les persones continuï orientada exclusivament als seus drets i al seu benestar.
Des del Grup IURA —una associació d’entitats socials del tercer sector, sense ànim de lucre, que agrupa organitzacions de la província de Girona, dedicades a garantir els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual i a millorar la seva qualitat de vida— ho tenim clar. Defensem un sistema arrelat al territori, sense ànim de lucre, que reinverteix els recursos en la millora contínua dels serveis i que situa la persona al centre de totes les decisions. No és una qüestió d’identitat corporativa, sinó de coherència amb una història i amb una manera d’entendre la responsabilitat social.