Vaga general a Prejesèdia (Conte de Nadal) |
Una vegada, fa uns 2.700 anys, hi havia un país molt estrany: els homes i dones que hi vivien, tot i que parlaven, eren persones mudes. La gent només sabia d’articular sorolls, crits estrambòtics, udols animals. El pitjor del cas és que no se n’adonaven, trasbalsats com estaven pel seu propi traüll. S’organitzaven en colònies, tribus, ciutats, i no paraven mai, atrafegats tothora. Tot i que s’enrabiaven i discutien, no es parlaven. Engarjolaven administradors corruptes i enaltien togues prevaricadores, comerciaven mercaderies, xerrotejaven sobre plusvàlues i vendes, cotitzacions de borsa, hipoteques i lletres bancàries, partits i associacions; es declaraven treves i guerres, elegien governants però deixaven manar ricatxos de multinacionals, construïen autopistes i trens d’alta velocitat, celebraven castellers i partits de futbol. Els representants del poble activaven lleis d’amnistia i els jutges injustos -qualificatiu evangèlic- les desactivaven; veneraven reis corruptes i reines adúlteres. Però parlar-se, parlar-se..., no ho feien, pobra gent! Així, gairebé sense voler-ho -alguns, prou que ho volien!-, s’aprofitaven els uns dels altres. Era un poble sense pau... Ni equitat. Ni justícia. En una regió, s’esqueia que hi mancava el pa, mentre en una altra es llençava tota mena de vianda. Uns no tenien casa, mentre d’altres no podien vendre els blocs de pisos construïts i els passaven a la Sareb o feien el seu negoci amb els fons voltors. Hi havia qui es moria per no haver fet........