«Nazi» no és una marca de ginebra |
No és la primera vegada que parlo d’Stefan Zweig (Viena, 1881/Petrópolis, 1942) des d’aquesta tribuna. Stefan Zweig, com Walter Benjamin, van ser dos escriptors que tingueren un final tràgic. Zweig, nascut a la capital austríaca en el si d’una família jueva liberal, es llevà la vida a Petrópolis, una bonica ciutat brasilera, poc visitada pel turisme, que es troba només a 100 km de Rio de Janeiro.
El primer contacte que vaig tenir amb aquest autor, que més endavant seria un dels meus escriptors de capçalera, va ser de molt jove a través de la Pilar Martí, la meva mare que em va deixar la seva biografia de Maria Antonieta. Aquesta biografia va ser molt trencadora en el seu temps, atès que l’autor no es va estar de parlar també dels seus amants, com el comte Alex Fersen. Aportant informacions desconegudes, o almenys no publicades com aquesta, Zweig va rompre una imatge popular impol·luta que Maria Antonieta tenia de reina model, esposa pudorosa i exemplar mare de família.
Escriptor, historiador, biògraf, novel·lista, prosista, crític literari, dramaturg, poeta, traductor, periodista, assagista, pràcticament Zweig ho ha estat tot en la literatura en llengua alemanya i jo puc dir que he llegit la pràctica totalitat de la seva obra. Particularment recomanaria Tragèdia i triomf de l’humanista cristià Erasme de Rotterdam i les biografies de Fouché (1929) i l’escriptor francès Romain Rolland (1921).
Zweig és un complex estilista i un excel·lent narrador i psicòleg. En certa ocasió, li varen preguntar en un interviu si li agradava que es barregessin la poesia i la història. Va contestar afirmativament, de fet és un recurs que va utilitzar en més d’una obra com ara Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1929), o en algunes de les seves biografies més celebrades, tant culturals com polítiques.
Particularment brillant trobo la semblança que Stefan Zweig fa de Joseph Fouché, que és el prototip de l’animal polític que sap sortir-se’n de tot.
Durant la Revolució Francesa, Fouché afavorí les mesures més extremistes dels jacobins i fins i tot encoratjà els rebels de Gracchus Babeuf. Esdevingué cap de policia durant el Directori i col·laborà amb Napoleó Bonaparte en el cop d’estat de 1789. Napoleó el mantingué en el càrrec i el nomenà ministre de l’interior, senador i duc d’Otranto, des d’on dirigí una efectiva policia secreta. Fou governador d’Il·líria (1813) i després de la caiguda de l’emperador (contra el qual va conspirar) fou ministre de Lluís XVIII. Tornà amb Napoleó durant el govern dels cent dies (1814) i el 1815 fou ambaixador de Lluís XVIII a Saxònia, però el 1816, acusat de regicidi, es retirà a Trieste on acabà morint. Fouché, gran rival de Charles Maurice de Talleyrand, fou membre de l’orde religiós Congregació de l’Oratori de sant Felip Neri i un maçó, membre del Gran Orient Francès.
Stefan Zweig, en la seva magnífica biografia, el presenta com un home mancat totalment d’escrúpols i de moral.
Zweig analitza la figura de Talleyrand principalment a través de la biografia del seu rival Fouché, el geni tenebrós. El retrata com un aristòcrata astut, diplomàtic refinat i com un gran mestre de la traïció qui malgrat servir en múltiples règims, mantingué una aliança tàctica amb Fouché per donar forma a la política europea.
Per a Zweig, Talleyrand és una figura psicològicament interessant, un realista cínic aristòcrata de sang, un diplomàtic que tenia més mà esquerra que Fouché, que era un home més directe.
Durant anys, Talleyrand i Fouché foren els amos de la política francesa. El primer venia de la noblesa i el segon tenia uns orígens més humils. Ambdós eren capaços de qualsevol cosa, malgrat que sempre es varen mantenir un respecte mutu, tot i les seves diferències.
Tant l’un com l’altre, explica Zweig, foren ministres de Napoleó, s’aliaren per a frenar les ambicions de l’emperador i foren claus en la transició cap a la restauració borbònica. Zweig utilitza la figura de Talleyrand per a il·lustrar el pragmatisme en l’alta política europea.
Personalment, entre les biografies, a banda de la de Maria Antonieta, també m’ha interessat molt sempre la que va fer de la reina d’Escòcia Maria Stuart, que fins i tot fou portada al cinema.
Finalment, no tenen pèrdua les seves memòries intitulades El món d’ahir (que també és el nom d’una revista d’història impulsada per Toni Soler), publicades posteriorment a la seva mort.
Aquest llibre barreja impressions de la vida vienesa i europea anterior a la Primera Guerra Mundial amb records personals de l’escriptor. Zweig assenyala sense objeccions els defectes d’aquesta societat desapareguda, però enyora també amb passió l’ideal de progrés indefinit i la fervent fe en l’ésser humà, que desapareixerien per sempre en les trinxeres de la I Gran Guerra. La lectura es fa més dramàtica quan es recorda que Zweig es va suïcidar en companyia de la seva darrera companya, poc després d’escriure aquest text, portat per la desesperança davant l’aparent triomf del nazisme en la II Guerra Mundial.
Davant testimonis tan colpidors com el de Stefan Zweig, és descoratjador veure el blanqueig que es fa en els nostres dies del feixisme i del nazisme, com quan veiem personatges com ara l’infeliç Antonio Gálvez, expulsat recentment com a soci del Real Madrid per fer salutacions nazis des de la grada d’animació. Un pobre home com Antonio Gálvez deia fa poc a les xarxes que demanava disculpes a tothom, però que el dispensessin, atès que fins aquest enrenou en què s’ha vist involucrat, es pensava que «nazi» era una marca de ginebra.
Subscriu-te per seguir llegint