Joan Porras. / Enric Badia

Durant els anys més calents del procés, van adquirir rellevància pública una sèrie de personatges excèntrics, fins aleshores desconeguts, que podrien figurar en un museu d’antropologia. Em quedo amb dos: Joan BonaNit i Rai López. Hi podria afegir Joan Canadell, diputat al Parlament i expresident de la Cambra de Barcelona, que conduïa amb una careta de Puigdemont al seient del copilot, però els dos citats són molt representatius del grau de friquisme que va imperar en una part important de la vida pública catalana durant una llarga temporada.

Joan BonaNit, pseudònim de Joan Porras, que fins i tot té pàgina a la molt nacionalista Viquipèdia en català, va acudir durant 771 dies, pels volts de tres quarts de nou del vespre, als afores de la presó de Lledoners, a desitjar, megàfon en mà, «Bona nit» als presos del procés. Joan Porras anomenava un per un a cada dirigent independentista que estava reclòs en el centre penitenciari. Fins i tot va arribar a publicar un llibre titulat «Història d’un crit», amb pròleg de Carles Puigdemont.

Un altre dels personatges va ser Rai López, de........

© Diari de Girona