Les remuneracions de l’Ibex |
Quan José María Alvarez-Pallete va arribar a la presidència de Telefònica, l’any 2016, la cotització de la companyia era de 9,107 euros l’acció. Nou anys més tard, quan va plegar, la va deixar en uns esquifits 3,97 euros, una pèrdua de valor del 60%. Com a resultat d’una fallida conquesta de Sud-amèrica, el deteriorament d’actius s’havia situat en 2.022 milions d’euros en el darrer trimestre del seu mandat. Per frenar la sagnia, Telefònica es va haver de desprendre l’any passat de les seves filials a Colòmbia, Argentina, Perú, Ecuador i l’Uruguai. El febrer, va tancar la venda de la seva filial xilena, en la que era la sisena transacció a l’altre costat de l’Atlàntic des de l’arribada de l’actual president, Marc Murtra.
A les empreses de l’Ibex es compleix el refrany d’ell s’ho talla, ell s’ho cus, per això Álvarez-Pallete i el conseller delegat Ángel Vila, van cobrar 78,3 milions d’euros en indemnitzacions, després d’aquesta desvalorització de la companyia: 44,5 van ser per a Pallete i 33,87 per a Vila. Una bona recompensa. I això, al marge de les multimilionàries remuneracions percebudes durant els quasi deu anys que els dos executius van estar al capdavant de l’empresa de telefonia: Pallete cobrava entre 8 i 10 milions d’euros anuals. L’antecessor de Pallete, César Alierta, també havia deixat Telefònica l’any 2016 amb una bona indemnització al sarró: 54 milions d’euros.
Enfonsar l’empresa (han deixat milers de petits accionistes enganxats), no afecta la seva multimilionària indemnització. I, com que no són empresaris, sinó executius, no es juguen ni el seu patrimoni. Un cas similar el va protagonitzar l’expresident del Banco Popular, Ángel Ron. Quan va entrar de president (2006), l’acció valia 12,52 euros i quan va abandonar el càrrec (febrer de 2016), el preu era de 0,839 euros. Una pèrdua de valor del 92%, una ruïna absoluta (aquí pla va deixar, preferents a part, petits accionistes sense els seus estalvis). Malgrat tot, va sortir del banc amb una prejubilació de 12,8 milions d’euros, confirmada l’any 2021 per l’Audiència de Madrid.
Va ser a finals dels anys noranta i principis d’aquest segle quan va arrencar la dinàmica d’inflació salarial dels directius de les grans empreses cotitzades, una còpia del model anglosaxó. Ho podríem definir com la globalització financera. Es va imposar l’argument que «per retenir talent s’han de pagar salaris comparables als altres països» i es va consolidar la idea que els executius han de cobrar a escala internacional. A partir d’aquell moment, s’inicia una imparable espiral cap amunt. Fins als anys vuitanta, els directius de les grans empreses cobraven 10/15 vegades el salari mitjà d’un treballador. Entre finals dels noranta i principis del segle XXI, s’eleva fins a 30/40 vegades. Ara, a moltes empreses de l’Ibex oscil·len entre 70/100 vegades. La remuneració dels consellers executius, l’elit del principal índex borsari espanyol, ha passat d’una mitjana d’1,371 milions d’euros bruts anuals per cap el 2004 a 3,727 milions del 2024, un increment del 172%. Durant aquestes dues dècades, la inflació ha pujat un 53% i el sou mitjà, ni un 50%.
Que sí, que ja sabem que tenen unes altes responsabilitats, que hi ha competència entre directius, que les lleis de mercat són aquestes (fetes per ells mateixos), d’acord, però és immoral percebre aquests salaris astronòmics, molt més quan veus els resultats empresarials d’executius com Pallete, Ángel Ron, i tants d’altres. I no podem ignorar que set dels deu directius més ben pagats el 2025 són d’empreses de serveis o bancs, als quals qualsevol ciutadà ha de recórrer forçosament. Ja sé que més d’un dirà que això és demagògia, però el pitjor de tot és que no genera cap debat, ni en els mitjans de comunicació, ni a cap lloc, són notícies que passen desapercebudes. Tampoc no sentiran mai cap queixa de les patronals (diria que tampoc dels sindicats), les que sempre demanen reduir la indemnització per acomiadament de treballadors que igual se’n van a casa amb 10.000 euros, o menys. O que es queixen de la pujada del salari mínim (17.094 euros anuals). No sé si algun dia tot plegat farà un pet com una gla, o ens limitarem a contemplar passivament com en els últims trenta anys la fortuna dels ultrarics i les desigualtats han explotat, com certifica el World Inequality de Thomas Pikkety. Els 560 primers patrimonis del planeta han vist progressar la seva riquesa un 8,4% per any, contra l’1% de les classes mitjanes. I no et queixis.
Subscriu-te per seguir llegint