Arran d’haver-se donat de baixa del partit després de demanar obertament el vot per a Vox, es va saber fa uns mesos que l’exsecretari general de les joventuts del PP, Carlo G. Angrisano, cobrava d’assessor al Parlament Europeu sense aparèixer mai pel seu lloc de treball. La formació presidida per Núñez Feijóo va explicar que «feia temps que no treballava, almenys per al PP». I, sense gens de vergonya, afegien que «va demanar anar a les llistes (electorals) per convertir-se en eurodiputat i se li va dir que no. Va demanar llavors ser assessor al Parlament Europeu per tenir ocupació, sou i vinculació amb la política. Se li va concedir aquesta possibilitat encara que en els últims temps va deixar d’exercir les seves funcions per passar gairebé tot el temps fora d’Europa». Cito aquest cas perquè el mateix partit polític ha revelat el pa que s’hi dona amb els assessors, però això passa al PP i a la resta de formacions polítiques. En matèria de canongies, tot és transversal.

A França, fa temps que no són exemple de gairebé res, però almenys tenen una tradició democràtica molt més arrelada. Per això, l’expresident Jacques Chirac va........

© Diari de Girona