De corruptes i assetjadors sexuals n’hi pot haver a totes les famílies; és a dir, a tots els partits polítics. També és cert que no és el mateix que fiqui la mà a la caixa un regidor o un alcalde d’un municipi petit o mitjà, allunyat dels grans cercles de poder, a què ho facin, presumptament, secretaris d’organització (José Luis Ábalos i Santos Cerdán, per exemple), designats directament pel líder d’un partit, com també va ser el cas d’Oriol Pujol Ferrusola. O un vicepresident de Govern (Rodrigo Rato) i un expresident de comunitat autònoma (Eduardo Zaplana), o al que apunta que serà l’escàndol més gran de corrupció conegut a Espanya (l’extorsió que, presumptament, perpetrava Cristóbal Montoro des del Ministeri d’Hisenda). Tots ells, persones de màxima confiança dels seus líders, es diguin Sánchez, Aznar, Rajoy o Mas.

La clau consisteix en com es gestionen des de cada partit polític, una vegada s’han conegut públicament. És a dir, no és el mateix que la cúpula de CDC acompanyi Oriol Pujol als jutjats desafiant a la justícia i als ciutadans a que el PSOE expulsi José Luis Ábalos. O enviar un missatge de «Luis, sé fuerte»........

© Diari de Girona