L’ofici de sàtir |
Lamine Yamal està dolgut perquè considera que s’ha fet burla de la religió en el partit Espanya contra Egipte, i que burlar-se de la religió és propi d’ignorants, no parla de l’Islam, però tothom sap que es refereix a l’Islam perquè la religió dels musulmans practicants és l’Islam, i quan s’insulta a un musulmà -musulmà qui no boti- s’insulta la seva religió, un fet que té una retirada de lluny amb el nacionalcatolicisme de l’Espanya en blanc i negre, naixia un espanyol i l’Església posava una creu al seu registre, tanmateix Espanya no era un Estat teocràtic si per teocràcia entenem la genuflexió del poder polític a la clerecia, el nostre nacionalsocialisme era la genuflexió del clero davant Franco, Franco en processó sota pal·li era l’estampa del règim per la gràcia de Déu, però si tornem a la queixa de Lamine Yamal, no sembla que musulmà qui no boti sigui una desconsideració a l’Islam, no així el càntic que també se sentí, «Espanya serà cristiana i no musulmana», que es pot interpretar com una supremacia de la Bíblia sobra l’Alcorà, a pesar que cap dels protagonistes de l’aquelarre d’espanyolisme ranci ha llegit ni una sola línia dels dos llibres considerats fundacionals i sagrats de les respectives religions, com tampoc cap línia de cap altre llibre capaç de mobilitzar les quatre neurones aprofitables dels seus cervells, i en relació amb l’Espanya cristiana a mi em fa gràcia llegir que la nostra cultura és cristiana, o que venim de Grècia o de Roma, ho dic perquè si hi ha una cosa indiscutible és que venim del mico, i per molt que siguem imaginatius mai deixarem de ser micos.
Maleïda gràcia que fan les revistes satíriques si et sents ridiculitzat pels seus escarnis o burles i despullat de gallardia i honor, imagineu-vos que aneu pel carrer i els vidres d’un aparador us avisen que un personatge situat darrere vostè imita el més petit gest que feu, el cos us demanarà agafar el pallasso pel coll i escanyar-lo perquè si una cosa no tolereu és que us deixin en ridícul a la via pública, i ara em pregunto, podem burlar-nos de la religió islàmica, i qui diu de la religió islàmica diu de qualsevol religió i qui diu de la religiositat diu de qualsevol cosa considerada sagrada o si més no envernissada de seriositat i solemnitat? Podem i devem, en una societat oberta, democràtica, no hi ha espai per a la cosa sagrada a escala institucional, i resulta temptador fer sàtira de les litúrgies religioses, d’actes polítics, de processons i desfilades, fa uns dies Lluís Llach en un tuit es reia de la desfilada dels legionaris a Màlaga, sí que és humorístic i berlanganià, sobretot el trasllat del Cristo de la buena muerte y almas per part de legionaris mentre canten El novio de la muerte, però un servidor troba més humorístic i berlanganià veient com Llach s’esgargamella en les seves arengues com a colofó de la Diada.
Jair Domínguez, el còmic que un jutge li demana explicacions per haver dit fa uns anys que a Vox se l’atura amb un cop de puny, és un exemple del que no ha de fer un sàtir, un bon sàtir ha de ser un bon estilista, les burles no poden ser del broc gros, i és més, un sàtir que es prengui seriosament les seves sàtires és digne de ser satiritzat i l’únic que li queda és acceptar-les amb esportivitat, ho dic perquè a Jair Domínguez no li ha fet gràcia que Garriga de Vox li hagi dit bufó, un bufó és un còmic de la noblesa, a Catalunya els bufons són tants que s’han sindicat, bufons del poder, que no gosen fer sàtira dels nostres polítics i de les seves corrupteles i de l’ofici ben remunerat de fer veure que s’és independentista.
Subscriu-te per seguir llegint