Amb els pixats al ventre |
«Amb els pixats al ventre» és una d’aquestes frases fetes que s’emmotlla sense ni una arruga al desgavell de la defensa del Barça: mires el partit i, a la meitat del camp on defensa, no es veu ni una ànima fins que un davanter contrari irromp com una llebre i es planta davant Joan Garcia. El dia de la marmota. I com que les desgràcies mai caminen soles, l’encalça un defensa blaugrana que li acaba fent falta: targeta vermella. I per allò que no hi ha un dos sense un tres, a resultes de la falta, la pilota besa la xarxa, com es diu poèticament un gol.
Però que ningú es faci l’haraquiri: existeix una mà negra, els tentacles de Florentino arriben fins a la FIFA, tenim un equip jove i, el que és més important, comptem amb un Moisès modern que es diu Hansi Flick, que ens portarà a la terra promesa de la Champions League. I, per cert, no és la meva intenció parlar de les cuites del Barça.
Un dels llibres que tindrà millor sortida per Sant Jordi serà Podries ser tu, de Sergi Ambudio, periodista de RAC1. El llibre és una destil·lació de casos d’El Contenidor de l’emissora; casos de persones que, sense haver fet res de dolent, pateixen les conseqüències d’un malentès, de les males intencions de certs individus o de la incompetència de l’administració o d’alguna empresa. I el que és pitjor: cap administració, sigui la responsable de l’embolic ni cap altra, no sap, no pot o no vol oferir al ciutadà indefens una solució al seu problema.
El problema s’enquista i es converteix en una creu que s’ha de carregar damunt les espatlles, i el ciutadà maltractat acudeix, com un nàufrag que s’arrapa a un tros de fusta, al programa de Sergi Ambudio, que li dona l’oportunitat d’explicar el que li passa per la ràdio. Casos com que uns desventurats t’ocupin la casa, que un llogater et deixi de pagar al·legant una vulnerabilitat inexistent, que et hackegin el DNI i posin un cotxe al teu nom, que tinguis un veí amb síndrome de Diògenes o que tingui la casa plena d’escarabats o que doni menjar als coloms...
Sovint, airejar l’atzagaiada per antena té un efecte desincrustant; altres vegades l’empresa o l’administració, en saber que es pot fer pública la imperícia, s’espavilen i posen fil a l’agulla. En aquest punt molts pensareu que El Contenidor o el llibre Podries ser tu treuen els colors a l’administració; no és ben bé així: per posar-se vermella necessitaria tenir un bri de vergonya, que no és el cas. L’administració té un poder pantagruèlic i unes entranyes pròpies d’una tirania, però en realitat no té una malícia, diguem-ne, administrativa; només hi ha incompetència.
Recordem el principi de Peter: totes les persones ascendeixen en una organització fins a arribar a un nivell més enllà del qual floreix la incompetència. Però, què passa si els treballadors van més enllà de la seva competència? Quan un govern cessa, milers de persones han de ser col·locades on sigui, la majoria de les quals no estan preparades per a la nova feina o per treballar per primer cop en la seva vida; una eventualitat que afecta des de ministres, sense excloure el president del govern, fins a regidors d’un poble de pocs habitants. En altres paraules: es convertiran en un gerro xinès.
Però també es dona el cas de funcionaris que un dia foren competents i que s’han contagiat de la indolència del sistema. I si un dia sentim que des de l’altre cantó de la taula ens tracten amb delicadesa i miren de solucionar els nostres maldecaps, ens pot agafar la frenesia d’abraçar el funcionari i convidar-lo a una copa. En resum, l’administració es troba en una situació quasi permanentment -per no dir permanentment- amb els pixats al ventre, amb una única excepció: Hisenda.
Subscriu-te per seguir llegint