A les darreres dècades, Europa ha viscut al seu continent l’aparició o modificació d’una vintena d’estats, des de la reunificació alemanya (1990), la dissolució de la URSS (1991), la desintegració de Iugoslàvia (1991-2008) o la partició de Txecoslovàquia (1993). De tots aquestes casos, només la unitat alemanya, les separacions de Txèquia i Eslovàquia (1993) i de Sèrbia i Montenegro (2006), van tenir un consens total de les parts afectades, inclòs l’estat o estats dels que en formaven part. La Unió Europea (UE), que per interessos geoestratègics va donar suport a tots aquells canvis de fronteres, pels mateixos interessos ha donat un suport total a Ucraïna des de 2014 per a tot el contrari, és a dir per a defensar la integritat territorial, primer davant dels moviments secessionistes i després enfront de l’ocupació russa de bona part del país. La posició de la UE en la guerra d’Ucraïna contrasta especialment amb la que va tenir en els greus conflictes armats de Iugoslàvia durant els anys 1990 i principis dels 2000.

En els dos casos la situació política es va agreujar arrel de canvis polítics molt profunds. A........

© Diari de Girona