Sant Pere de Roda |
Des del passat 20 de març i fins el 28 de juny es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya l’exposició Sant Pere de Rodes i el Mestre de Cabestany. La creació d’un mite. El comissari de l’exposició és el professor de la UAB Manuel Castiñeiras.
La implosió del monestir a finals del segle XVIII va convertir algunes de les obres del romànic de Sant Pere en un autèntic mosaic en trencadís, un esclat en centenars de bocins dispersos i escampats.
L’exposició transita per tres àmbits diferents. Primer la liquidació, abandonament, devastació i pillatge del monestir al llarg del segle XIX i el primer terç del segle XX. El segon visita l’època daurada del monestir, la seva vida puixant i la seva transformació en un referent del pelegrinatge del món occidental emparat per un document papal que reconeixia a les visites de Sant Pere de Rodes el mateix valor que les visites a Sant Pere de Roma en termes d’indulgències. En la seva plenitud des dels inicis de la construcció el segle XI i molt especialment durant el segle XII i el conjunt de l’Edat Mitjana Sant Pere de Rodes va ser un nucli de captació i irradiació del bagatge cultural de l’època i la transmissió dels coneixements i de les realitzacions de l’art de la pintura, l’escultura i la miniatura de llibres. I en el tercer àmbit les peces disperses que han sobreviscut, la majoria en la diàspora, ens posen en contacte amb un món de creació i de vinculació amb la iconografia clàssica dels sarcòfags romans que han vingut a l’exposició per a servir de referent i de comparació procedents de Roma i Pisa al costat d’obres avui en mans de Cluny, Tolosa, Cremona, Pisa, Torí (el Beat de Girona), Roma o Londres i que han sigut prestades per a la magna exposició. Tot emmarcat amb la creació del mite del monestir i el seu ancoratge en el paisatge del Cap de Creus.
El fil conductor de tota la mostra és el Mestre de Cabestany, un escultor identificat i batejat, però gens documentat, de qui podem seguir el rastre per la seva petjada estilística i la seva aproximació moderna i antiga (classicitzant) alhora, a la iconografia dels temples. La peça principal, tot just intuïda, és la portada de la façana occidental del monestir tallada amb marbre de Carrara i del Proconès, una illa a tocar Istanbul a Turquia. L’intent de reconstrucció i l’encaix de les peces conservades en aquest canemàs són la principal interpel·lació de l’exposició.
Una reconstrucció en la que adquireixen tanta o més importància els buits que els plens. I aquí rau, a parer meu, la singular significació de l’exposició.
Entre 1793, devastació de la Guerra Gran, 1798, abandonament dels benedictins de sant Pere per instal·lar-se a Vila-Sacra, i 1835, lleis desamortitzadores, es va consumar la ruïna de l’artefacte arquitectònic monàstic més impactant de la Catalunya medieval. Només hi faltava l’acció dels tribunals consumant l’atribució amb arguments suposadament històrics de les possessions de Sant Pere de Rodes a la casa de Medina Sidonia. Els nous propietaris van ser subjectes actius i passius de la destrucció.
És clar que van ser els mateixos monjos els que en un impuls inicial havien determinat que la seva sortida de Sant Pere culminaria amb l’enderrocament total de l’edifici. La força de la baluerna, però, va resistir totes les escomeses. Les fotografies més antigues que es conserven ens mostren una mola buida i foradada, inert, una carcassa en ruïna, sense cap element decoratiu conservat llevat, i ja és molt, de les columnes i els capitells de la nau de l’església del monestir que en el seu encavalcament de dobles columnes mantenien la mostra inequívoca de l’esplendor pretèrita, inclosa la capacitat de traficar amb marbre i amb miniatures tot alhora. El testimoni fotogràfic que recullen la Sònia Masmartí i l’Anna Maria Puig al llibre Sant Pere de Rodes, l’objectiu immortal és impagable.
L’evocació romàntica d’aquests ruïna emmudida va conviure amb els clams per a la salvació i la reconstrucció. Amb tot, la depredació destructiva va ser implacable fins que finalment l’any 1930 l’estat va fer la declaració de Sant Pere de Rodes com a Monument Nacional.
Aturada la destrucció començava la reconstrucció i la recuperació de les peces escampades per la geografia de les cases i masies de Llançà, Port, Selva de Mar, Figueres i més enllà. Vet aquí doncs que uns quants capitells anessin a parar ni més ni menys que a Cluny. Aquí és on Castiñeiras atorga un paper rellevant a Joan Subias Galter i a Jaume Barrachina, en els seus intents per refer les peces del trenca-closques. I és aquí també on encaixa el paper dels Amics de Sant Pere de Roda amb una documentació que ha cedit per a l’exposició l’Isidre Corominas Zaragoza de Port de la Selva.
Avui és conegut que la geografia d’aquesta dispersió es pot resseguir amb petjades segures i amb la tradició popular, des de la columna de la portada que va sostenir durant un temps la Creu del cementiri de Llançà fins el fabulós relleu que avui conserva el Museu Marés.
El Govern de la Generalitat ha de fer ara i arran de l’exposició una crida a la generositat dels veïns que tinguin peces procedents de Sant Pere de Rodes. Crida a la devolució i a la donació tenint ben clar que res del que avui es pot trobar escampat per l’Empordà no és imputable als seus actuals propietaris sinó a la incúria, la desídia i l’abandonament secular propiciat primer pels monjos i més tard pels propietaris i que la gent del territori ha recollit i acollit. Es tracta doncs ara de revertir la situació, de fer aflorar les peces conegudes i desconegudes i posar damunt de la taula de la reconstrucció del trenca-closques quantes més peces millor. Gent que ha estudiat el monestir com el mateix Castiñeiras o Imma Lorés sabran fer de tot el material recollit la valoració i la interpretació adients.
L’exposició plena de simbolisme pot ser un moment frontissa cap a una nova edat d’or del monestir sense cap necessitat de reconstruir-lo més enllà d’encaixar les peces d’un conjunt malmès.
Soc molt conscient que l’Acadèmia (l’IEC) ha sancionat que la nomenclatura oficial és Sant Pere de Rodes. Així i tot m’he permès de mantenir la forma Sant Pere de Roda en el títol per fer un triple homenatge: a Joan Coromines, que dedica una peça memorable en el seu Onomasticon a Sant Pere de Roda, al professor Narcís Garolera, que ha sigut i és un ferm defensor de la locució Roda, i a tota la gent d’aquestes contrades que mai no n’hem dit Rodes i sempre hem parlat, amb encert o no, de Sant Pere de Roda.
Sigui com sigui, el que compta és el reconeixement del monument, de la seva evocació, de la figura del Mestre de Cabestany i de la recuperació adaptada al segle XXI de l’antiga esplendor.