Jordi Roch i Girona |
M’agrada seguir de prop el conjunt de les activitats culturals que es desenvolupen a la ciutat de Girona i al conjunt de les comarques de Girona i amb menys intensitat les de tot Catalunya. Constato cada dia la varietat, la qualitat i la intensitat d’aquesta activitat cultural (artística, musical, teatral, literària...) i m’adono dels esforços que tant a nivell associatiu com institucional s’hi dediquen. Em sembla detectar també una certa reiteració i solapament de les agendes que fa perdre capacitat de mobilització i atracció de públics però això segurament és també la conseqüència directa i en un cert sentit inevitable de la mateixa riquesa i diversitat de les programacions.
Fa molt pocs dies s’ha presentat ja la programació de la 34ª edició de la Schubertíada del 13 al 20 d’agost d’aquest 2026 i amb dos concerts inaugurals el 13/8 a Vilajuïga (Espai misteri de la Deu d’aigua de Vilajuïga) i el 14/8 a l’església de Sant Pere de Pals. Tota la resta de concerts com cada any es desenvoluparan a la Canònica de Vilabertran, aquest espai magnífic declarat des de 1930 Monument històric Nacional, per la Reial Ordre de l’11 de novembre. El tràmit s’havia iniciat com el de Sant Pere de Rodes per part de la Diputació de Girona i dels seus serveis culturals a càrrec de Joan Subias Galter des de 1927.
Aquesta declaració va marcar un punt d’inflexió en la situació de devastació i privatització de la Canònica i ja en temps de la Generalitat es van emprendre operacions de compra i de rehabilitació que van situar el monument empordanès al cor dels eixos formats per Lladó, Sant Pere de Roda, Sant Quirze de Colera i Santa Maria de Vilabertran. Amb posterioritat el conjunt de les actuacions han permès habilitar sales d’exposicions i conferències, espais de concerts i la pròpia església ha esdevingut l’auditori principal dels concerts de la Schubertíada.
Enguany els organitzadors han decidit, i no podia ser d’una altra manera, dedicar aquesta 34ª edició a homenatjar la figura de Jordi Roch Bosch, durant anys impulsor d’aquests concerts des de les seves successives posicions directives en les organitzacions catalana i internacional de Joventuts Musicals. L’encert és doncs múltiple: l’espai, la temàtica específica i monogràfica dels concerts, la permanent descoberta any darrere any del monument i la combinació d’activitats estrictament musicals amb activitats de creació artística vinculades en graus diversos a l’art contemporani.
De fet l’encert mateix de la tria de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran ens fa doldre que la resta de l’any no hi hagi tanta activitat i que molts dies tinguem la impressió que hi ha un desaprofitament d’un monument de primera magnitud. Hem de desitjar doncs que s’hi intensifiquin les activitats i més encara que es culminin els treballs de rehabilitació i recuperació del conjunt on tots els espais interiors i exteriors tenen encara molt recorregut. La Generalitat té la seva paraula aquí com a Sant Quirze de Colera.
Vaig coincidir amb el Dr. Jordi Roch en diverses ocasions i aprofitàvem per analitzar les diferents possibilitats de programació musical a la ciutat de Girona.
Confesso que tinc en matèria musical un dèficit evident de formació: no sé música i sé poca història de la música, la meva oïda té limitacions musicals i des de molt jove es va evidenciar que no servia per al cant coral perquè desafinava.
Així i tot en els anys 80 ens semblava que la programació musical a Girona tenia moltes limitacions marcades per la intermitència. No ignorava els meritoris esforços dels diferents conjunts corals de la ciutat i dels diferents grups musicals tant de música clàssica com de música contemporània. Però mancava ambició i continuïtat i faltava temps encara per a disposar d’una sala estable de concerts com l’Auditori d’una programació estable al mateix auditori i la programació molt meritòria d’Ibercàmera.
Des de l’Ajuntament crèiem doncs que calia posar el focus en alguna activitat singular i aprofitant energies que ens venien de Barcelona (Albert Guinovart i els arquitectes Terradas) vam organitzar crec que amb èxit i impacte el Curs Internacional d’Interpretació Musical entre 1984 i 1996, on va destacar sobretot d’entre els professors el pianista Luiz de Moura Castro (1941-2025).
Després es va obrir un parèntesi i va ser en aquest context que vaig parlar amb en Jordi Roch. Em va proposar fer a Girona un Festival d’Oratoris amb un mínim de quatre cada any. Vam estar parlant de costos, de possibilitats i d’oportunitats i sobretot de la mobilització de recursos humans que calia fer i no ens hi vam veure amb cor. En Jordi Roch ho va entendre tot i que ara penso mirant endarrere que vam pecar d’un excés de prudència. Vam quedar tant amics i ens seguíem veient de tant en tant.
Però calia explorar altres camins. I així, veient l’èxit del festival de Torroella de Montgrí, ens vam adreçar a en Josep Lloret demanant de trobar un nou encaix per a un festival musical de singularitat manifesta. I en Josep Lloret va assumir el repte, va girar la mirada cap a Fes al Marroc i des de l’any 2000 fins el 2012 es va organitzar a Girona el Festival de músiques religioses del món que també va reeixir però que en el canvi de rumb des del Girona m’enamora al Girona m’emociona va ser considerat un festival poc sostenible per les noves autoritats municipals i el 2012 es va deixar de programar.
Jordi Roch rebrà un merescut homenatge aquest any a Vilabertran i nosaltres ens hi sumarem amb recança per no haver-li fet cas. Potser ara Girona estaria al mapa dels grans festivals de música d’Europa i del món amb un repertori notable d’oratoris programats.
Subscriu-te per seguir llegint