La teranyina s’embolica més i més |
Hem parlat de la intel·ligència artificial i dels problemes col·laterals que comportarà. També de l’Índex del Caos que ens complica les solucions. Davant de tota aquesta complexitat, podem entreveure si hi ha solució? O ens hem de resignar que passi el que hagi de passar?
L’Índex del Caos, que vam definir en un article no fa massa setmanes, ha anat in crescendo al llarg dels últims anys. Si posem el valor 100 en el temps del president Obama, amb el primer govern de Trump va pujar a 165. El període de Biden va disminuir fins a 120 i ara, amb el nou impuls de Trump, ja està per 200 i pujant. Haurien de saltar totes les alarmes veient el perill.
El mapa del caos ve definit per 4 eixos principals.
El primer és geopolític, amb el desplegament dels aranzels i del bloqueig de rutes que afecten al trencament de la cadena de productes i a un augment dels costos logístics.
El segon és l’eix energètic, amb una gran volatilitat de preus i de la dependència externa, encarint el gasoil, el gas, l’electricitat, els fertilitzants, els polímers, els productes químics i els farmacèutics.
El tercer és el tecnològic i laboral, per la substitució de llocs de treball per la ràpida entrada de la IA i els efectes que comporta en la xarxa elèctrica pel que fa a la potència i al preu.
El quart és l’eix financer, amb un excés de deute mundial, però insuficient per a la transformació de la indústria a les noves circumstàncies de l’economia.
Davant d’aquest escenari cal una estratègia de resiliència potent, fent coses que havíem de fer i no hem fet, com es proposava en l’informe Draghi presentat el setembre de 2024. Torna a ser imprescindible i urgent el desplegament d’energia renovable. No sé si aquest sotrac (en sis anys, tres crisis) farà entrar en raó al col·lectiu Nimby, però ho hauria de fer: no podem continuar depenent energèticament de conflictes geopolítics. Ara no tenim temps, raó per la qual s’ha d’actuar amb contundència. Cal desplegar parcs fotovoltaics i eòlics a gran escala, sobretot al costat dels polígons industrials i de les ciutats. S’han de treure tots els impediments contra les centrals de biometà, deixant de costat les protestes sense sentit, ni seny. Cal fer possible l’extracció de biomassa a l’escala suficient per gestionar els boscos per evitar els focs d’estiu. Finalment, cal introduir la valorització energètica dels residus, sigui obtenint compostos químics via piròlisi, sigui per combustió controlada i neutralitzada.
Però aquest full de ruta ha d’anar acompanyat al mateix temps de la introducció de la IA per augmentar l’eficiència i la productivitat, accelerant la circularitat de materials, disminuint la dependència exterior, fent possible el transport intermodal cap a Europa, el nostre mercat natural i que es reforçarà amb el Made in EU que serà implantat aviat.
Finalment hi ha el problema financer. Amb un món amb excés de deute, serà difícil assumir un xoc d’inflació i baix consum, el que s’anomena estagflació. Els bancs centrals poden injectar fons per salvar les empreses, però seria molt millor que fossin per fabricar amb menys matèries primeres, descarbonitzar, millorar l’eficiència i la logística, en lloc de posar-lo al consum directament com ha passat fins ara. Fer-ho implica necessàriament que no passi per mans polítiques perquè l’experiència diu que el finançament no va on ha d’anar per electoralisme. El consum s’ha d’impulsar modificant els productes, adaptant-los a la nova economia de guerra, deixant el luxe del disseny per fabricar el que és estrictament necessari de baix cost, permetent la resiliència local. I això no aporta vots a curt termini.
Una de les claus és com fer que el finançament del BCE arribi a sectors estratègics sense passar per la trama política ni pels bancs comercials, evitant l’especulació financera i controlant la inflació de manera quirúrgica. Un sistema podria ser que el BCE injecti liquiditat directament als sectors estratègics mitjançant monedes digitals CBDC.
La incertesa de com pot acabar tot això no es pot fer només amb les eines que tenim avui: amb partits polítics fragmentats, amb un nivell intel·lectual de la classe política fruit d’igualar per baix la societat, amb accions polítiques populistes i demagògiques, esprement tant com es pot a la classe mitjana, actuant a esquenes del sector empresarial, deixant podrir les infraestructures bàsiques, amb un ensenyament que no està a l’alçada dels altres països europeus, amb un sistema que ha menyspreat el valor del treball, de l’esforç, de la lluita i de la valentia...
No sé com ho farem, tant a nivell local, com global. El que sé és que cal un cop de puny a la taula i canviar les formes de fer, treure del poder als que no saben i fan demagògia permanent per romandre-hi i promocionar grans acords de consens dintre la societat i entre nacions. Cal un nou Bretton Woods 2.0 per arreglar el món, però també cal una nova primavera del 98 per canviar els polítics locals i les seves formes d’actuar i pensar.
Perquè... repetim-ho, el benestar és fruit del valor afegit, no pas del que la màquina de bitllets fabriqui. I el valor afegit es fa treballant amb intel·ligència, amb menys recursos i amb esforç col·lectiu, no amb gent que no vol aportar i pretén viure dels altres.
Subscriu-te per seguir llegint
intel·ligència artificial