Els fets de Veneçuela de la setmana passada no s’han de mirar només com la disputa pel control polític d’Amèrica del Sud. Cal mirar-lo també des d’una perspectiva més llunyana. Fa uns quants articles, parlant del dòlar com a moneda de transacció internacional, explicava com, després de la fi de la paritat amb l’or, que va executar Nixon el 1971, Estats Units va haver de recórrer a un ancoratge nou per la moneda, i ho va fer amb un acord amb l’Aràbia Saudita el 1974. Aquell acord deia que els EUA compraria petroli a l’Aràbia Saudita a canvi d’armes i de protecció militar. Però també deia que, tot el petroli que vengués a altres països, seria amb el dòlar com a moneda de transacció. D’aquesta manera el dòlar quedava ancorat al petroli i a la força militar. Sembla que Iraq va pretendre trencar aquesta imposició i ho va pagar amb una troballa d’armes de destrucció massiva i amb la guerra de 2003.

La part més dramàtica de la història és que només unes hores abans que Nicolás Maduro fos arrestat, s’havia reunit al palau presidencial, el Palau de Miraflores, amb l’enviat especial de Xi Jinping a l’Amèrica Llatina, Qiu Xiaoqi, per a una reunió de tres hores per discutir com enfortir les relacions bilaterals i revisar més de 600 acords existents que cobrien energia, comerç, política i altres àrees.

El control de Veneçuela s’ha de veure com el control del petroli mundial, com una nova militarització del preu. Si els Estats Units controla el mercat de........

© Diari de Girona