Equilibri salaris-despesa pública |
Hem comentat sovint l’error de l’economia espanyola, que impulsa un creixement basat en llocs de treball de baix valor afegit, que alhora comporta una entrada d’immigrants significativa. La percepció generalitzada és que l’augment de població recent (d’1,7 milions a Catalunya) ha fet que els recursos i serveis no siguin suficients per atendre tothom. Parlem del problema de l’habitatge (al qual tampoc ha ajudat l’augment del turisme), però també del problema de mobilitat, de sanitat, d’ensenyament i de la capacitat d’integració dels nouvinguts en el món del treball. Això porta a un descontentament general. Però encara hi ha una cosa pitjor: el món polític i l’opinió econòmica segueixen dient que l’economia va molt bé, mentre que el ciutadà veu que té problemes cada vegada més difícils de resoldre, sobretot els que tenen família amb fills o, encara més greu, les famílies monoparentals.
Avui compararé els ingressos que genera un ciutadà a l’Estat amb l’import que costa. Això ens ajudarà a entendre la raó per la qual el model que estem seguint és erroni.
Començaré per les despeses. La despesa pública a Espanya el 2023 va ser del 46,4% del PIB. Amb 47,4 milions d’habitants, la despesa per habitant va ser de 14.300 €/h, incloent-hi pensions i seguretat social, sanitat, ensenyament, dependència i atur, funcionaris i administració, seguretat, justícia i defensa, infraestructures i inversions, subvencions i interessos del deute. La despesa és comparable a la mitjana europea, però la renda per càpita és un 11,6% inferior a la de la UE, cosa que ja ens indica que l’Estat ho té més difícil per cobrir la despesa. Si ho separem, la protecció social més educació té un cost per habitant de 8.400 €/h. El 2025 podem estimar que la despesa total per habitant ha estat de 15.630 €/h, xifra que ara compararem amb la capacitat de pagar impostos. Aquí cal explicar que les pensions, que representen entre el 35 i el 40% de tota la despesa pública, pugen automàticament amb la inflació, mentre que les altres despeses ho fan per sota.
Vegem ara la capacitat d’aportació a l’Estat d’un treballador amb salari mínim de 16.576 € bruts anuals. La cotització social del treballador (6,35%) aporta 1.053 €. La de l’empresa (29,9%), 4.956 €. L’IRPF pot ser de 250 €, cosa que fa que, en total, el treballador aporti amb el treball 6.260 €. Ara hem de calcular l’aportació de l’IVA en les compres. Per a un SMI estimarem un consum de 14.000 € amb un IVA efectiu del 12%, al qual afegirem els impostos especials (carburant, alcohol, tabac). Els impostos indirectes d’un treballador amb SMI poden ser de 1.980 €. En total, l’aportació a l’administració pública d’un treballador que cobri l’SMI és de 8.240 €. Però hem dit al principi que la despesa per a cada ciutadà és de 15.630 €, per la qual cosa aquest sector del món laboral rep de l’Estat 7.390 € en serveis, el 47,3% del que costa. Cal dir que el 70-75% dels treballadors espanyols es troben en aquesta situació.
Anem a veure l’equilibri amb altres salaris. En primer lloc, quin és el sou que equilibra la despesa amb l’aportació a l’Estat? Aquest salari és el de 27.500 € bruts anuals, proper al salari mitjà actual. Aquí veiem que els salaris més elevats suporten la despesa de més gent que la del mateix treballador. I això quant és? Doncs, si un treballador amb salari SMI de 16.576 € suporta 0,5 habitants, el de 27.500 es suporta ell mateix, un de 55.000 € suporta 2,4 ciutadans, un salari de 100.000 en sustenta 4,6, un de 150.000 aguanta 7 habitants i un de 200.000 en sosté 9,3.
Això deixa clar el que ens interessa (o no, ves a saber) com a societat: ens interessa crear llocs de baixos salaris (i subsidiar-los contínuament) o, al contrari, ens interessen llocs de treball qualificats, amb coneixement, implicació, actitud i responsabilitat?
El problema que té la societat espanyola, i molts sectors que es diuen progressistes, és que són mandrosos i envejosos, prefereixen ciutadans iguals i pobres i volen eliminar els ciutadans amb èxit professional que obtenen rendes elevades. És un error bàsic, perquè un treballador amb un salari de 150.000 € suporta gairebé 14 persones més que no pas un treballador amb SMI. Això s’ha d’aplicar, per exemple, als ‘expats’ (treballadors estrangers amb estudis superiors), uns 220.000 a Catalunya. Si la població immigrant és d’1.444.192 persones, 6,5 vegades més que els expats, i acabem de dir que un salari de 150.000 € suporta 14 persones, cal pensar que són aquests expats els que mantenen els nous immigrants.
La conclusió és fàcil: cal desenvolupar l’economia cap a llocs amb millor capacitat laboral, deixar els llocs de treball bàsics per a l’automatització i fomentar els llocs amb més capacitat creativa, amb més autonomia, capaços d’aportar més valor afegit. No només hem d’obrir els braços als expats, sinó que hem de fer el possible perquè els nostres joves que han marxat a altres països tornin, impulsant activitats econòmiques amb més valor, transvasant el coneixement de la recerca a l’economia real, fomentant la formació professional de segon cicle fins al 40% de l’activitat laboral, des del 12% que tenim ara, amb salaris propers al punt d’equilibri de 27.500 euros.
Aquest és el model que cal enfocar com a objectiu, acció que demana valentia política per frenar l’economia de baix valor i afavorir la de més productivitat total dels factors. Com he repetit sovint, l’economia és com l’aigua, va on és més fàcil. Reconduir-ho vol dir frenar unes vies i aplanar-ne altres. Aquí rau la vertadera política intel·ligent.
Subscriu-te per seguir llegint