El passat dilluns, al convent de caputxins de Sarrià, es va commemorar els 60 anys de la Caputxinada. Començaré explicant què va ser la Caputxinada perquè suposo que pocs lectors coneixen els fets de fa 60 anys, quan es va fer una reunió per constituir el sindicat democràtic d’estudiants de la Universitat de Barcelona, l’Sdeub. La història de l’Sdeub és una història més dels moviments democratitzadors del tardofranquisme, es va aprofitar una reforma del SEU (el sindicat d’estudiants franquista) per la qual es deixava elegir democràticament els delegats de curs mentre els delegats de Facultat i de districte universitari eren nomenats pel franquisme, per fer unes eleccions semipermeses en les quals els delegats de curs elegiren democràticament a un delegat per cada Facultat. Així es constituí una estructura democràtica i els delegats elegits democràticament van funcionar paral·lelament a l’oficial tot l’any 1966 fins que el 9 de novembre del 1966 es va fer una assemblea en la qual es van aprovar els estatuts de l’Sdeub i un manifest sobre la universitat democràtica. L’acte es va fer al convent de Caputxins de Sarrià (cap recinte universitari volia acollir l’assemblea) i va comptar amb el suport d’intel·lectuals com Rubió i Ors, Espriu o Tàpies, i molts professors joves com Lluch, Bricall, Molas, Solé Tura, Sureda, Narcís Serra, etc. va tenir un suport intel·lectual molt gran i va suposar un problema pel fet de fer-se en un convent per mor del conveni del règim amb la Santa Seu que els impedia entrar en un recinte de l’església sense permís. La policia va rodejar l’edifici fins que Franco va donar ordre d’entrar i agafar el DNI de tots els assistents. Va haver-hi represàlies que va decretar un jutge-instructor que fou Manuel Batlle, rector de Múrcia del 1944 al 1975, va decretar expedients per a professors i alumnes (els intel·lectuals passaren pels tribunals). Als interessats els remeto al llibre Els estudiants de Barcelona sota el franquisme de J. M. Colomer. Jo vaig ser condemnat a tres anys sense poder-me matricular a cap universitat espanyola, vaig haver d’esperar tres anys per acabar la carrera de Matemàtiques quan estava al darrer curs el 1966 i no em deixaren examinar.

Algunes coses a remarcar: (1) Va ser la culminació d’un moviment universitari unitari, (2) era un moment que molta gent estava cansada del franquisme, cosa que es va veure a les manifestacions de suport que comptaren amb moviments ciutadans, sindicats democràtics, capellans i molts professors, (2) una part important de l’església hi donava suport i (3) tenia un ampli reconeixement internacional, la premsa europea se’n va fer un ampli ressò, la BBC, per exemple, durant el temps que va durar el tancament al convent, parava cada 3 hores i informava de com continuava la reunió d’estudiants als caputxins. La transició encara estava lluny, però els estudiants havien plantat una fita important.

Avui dia passa el contrari d’aquell moment en el qual la unitat d’acció de les forces progressistes era evident. Ara ens trobem, en canvi, en un moment de forta divisió, de confrontació social. Un exemple és el tema del feminisme. Aquest 8M a moltes ciutats hi ha hagut més d’una manifestació amb eslògans oposats. Si tenim en compte les enquestes, el 51% dels espanyols es declara feminista, però el 49 % considera que el feminisme ha anat massa lluny. Si ens restringim als joves, les enquestes diuen que només el 38 % d’ells es declara feminista, el nivell més baix des de la pandèmia, 12 punts menys que el 2021 que va tenir el nivell més alt. A més, quasi un 50 % dels joves percep el feminisme com a una eina de manipulació política. Però un 48 % dels joves declara que la desigualtat per qüestió de gènere existeix (61 % noies, 38 % nois), i el 77 % considera que la igualtat de drets i responsabilitats és fonamental per a una parella.

En una època de marcat individualisme i de descrèdit de la política, les dades diuen que la societat està dividida per la meitat entre feministes i contraris, però que, a nivell individual, és un valor acceptat tant la desigualtat per gènere com la igualtat en drets i responsabilitats. La dada que la gent jove se sent menys feminista posa en qüestió l’educació d’aquesta generació. La confrontació entre dos grups oposats quant a com veure el feminisme ens diu que si volem avançar cal aconseguir, com en els drets democràtics a la universitat que comentàvem al principi, un consens social ampli que avui no existeix. Potser cal refer el consens feminista sobre temes bàsics, a l’Afganistan o l’Iran o altres societats on les dones són clarament discriminades segur que el feminisme té reivindicacions més unitàries. I no oblidin el que sempre preguntaré, quantes Madame Curie ens hem perdut per la discriminació femenina?

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona