El secretari de Transició Ecològica de la Generalitat va declarar fa uns dies: «L’energia fotovoltaica i l’eòlica ens fa falta, però amb seny; no posarem molins de vent a Montserrat». Confesso que em va sorprendre molt aquesta afirmació, en primer lloc, per la seva forta càrrega apriorística: és a dir, ens hem dotat de tota mena d’instruments (que si avaluació d’impacte ambiental, que si declaració d’impacte, que si Proencat, que si Plemcat, que si Plater, etc.) però es veu que n’hi ha prou que una autoritat digui «aquí sí, aquí no». Sembla que el seny, quelcom difícil de definir i molt més de mesurar, substitueix qualsevol procediment reglat.

En segon lloc, espero que el fet de descartar Montserrat no sigui per motius religiosos sinó terrenals, com per exemple l’impacte sobre el paisatge. És clar que potser els molins de vent, que fan molta fressa (audible i no audible) puguin pertorbar la meditació dels monjos benedictins o apagar el cant de l’escolania. El poder dels monestirs sobre la implantació d’infraestructures no s’ha de menystenir: no fa massa anys, els cartoixans de Tiana van fer modificar el projecte de la connexió Badalona-Mollet, fins al punt de fer-lo inviable, ja que encara ara la revoltada i estreta carretera de la Conreria és inútil com a alternativa que els vehicles del Maresme que van al........

© Diari de Girona