Fa uns dies feia un cafè en un establiment de la plaça de la Independència. No en diré el nom: no es tracta d’acusar ningú ni de convertir una conversa en una inspecció local.

Sempre que puc, parlo amb cambrers i comerciants. No superaria una revisió per parells, però les ciutats solen confessar els seus problemes als bars abans que surtin a les estadístiques.

Un cambrer em va explicar que la direcció apujaria tota la carta. No només pels costos: alguns nous residents troben barats uns preus que, per a molts veïns, ja no ho són. El mateix cafè pot semblar una ganga o un luxe segons la nòmina des d’on es mira.

Empresarialment, és lògic. Si augmenta la demanda i el client paga més, per què cobrar menys? Una empresa ha de guanyar diners: sense beneficis no inverteix, no contracta i tanca. L’empresari assumeix riscos i paga lloguers, proveïdors, impostos i nòmines. No és una ONG, ni se li ha de demanar que ho sigui.

El problema va aparèixer després. El cambrer cobrava una mica més del salari mínim, uns 1.200 euros nets, i la pujada no es traduiria en ni un euro més a la nòmina.

El cafè pujarà. El seu sou, no.

Fa pocs dies, Joaquim Nadal defensava Girona com a «paradís de les bicicletes». Amb arguments raonables: aquests negocis recuperen locals tancats, paguen lloguers i combaten el desert comercial del Barri........

© Diari de Girona