Quan el mon crema |
Hi ha una escena que es repeteix cada vegada que el món decideix tornar a la guerra: a dalt, els mapes; a baix, la llista de la compra. A dalt, mapes amb fletxes, estrets, “línies vermelles”, operacions amb noms que semblen extrets d’un videojoc i rodes de premsa solemnes. A baix, el ciutadà: el preu del gas, la hipoteca, el carro del supermercat, l’ansietat enganxada al mòbil a les dues de la matinada, el fill que pregunta per què han bombardejat una escola. I aquí hi ha el nucli humanista d’aquest moment: la geopolítica sempre presumeix de grandesa, però la factura es paga en petit. En euros, en por i en convivència.
El que està passant —l’escalada bèl·lica que posa de nou el focus sobre l’Iran i el paper dels Estats Units, el risc de resposta i de cadena— ja no és un titular llunyà. És una sacsejada que entra per la butxaca i per la pantalla. L’energia tremola, els mercats s’inquieten i l’ambient social es torna més fràgil. I la fragilitat, quan es combina amb la incertesa, fa una cosa terrible: ens roba futur. La guerra funciona com l’impost més regressiu: no pregunta la teva renda abans d’apujar-te la gasolina. El ciutadà mitjà no té cobertura davant la volatilitat. Les grans empreses es protegeixen; els estats improvisen; les famílies ajusten. Quan el petroli s’espanta, tot s’encareix: transport, aliments, calefacció, crèdit. I quan la incertesa mana, es paralitzen decisions: inversions, contractacions, consum. La pau, en canvi, és la “subvenció” més universal: no es nota… fins que desapareix.
Per això és tan cínic el vocabulari habitual: “danys col·laterals”. Com si el cost humà fos un efecte secundari, un soroll de fons. Com si el sofriment civil fos un peatge acceptable per a una estratègia que sempre es ven com inevitable, sempre s’explica com necessària, i gairebé mai es viu des dels despatxos on es decideix. I aquí entra la hipocresia, aquest lubricant que permet que la maquinària continuï funcionant. S’invoca el dret internacional a conveniència; s’exigeix “contenció” a l’adversari mentre es normalitza la “força preventiva” pròpia; es parla de democràcia mentre es negocia amb autòcrates; es condemna la violència en abstracte, però es justifica en concret. I el ciutadà, que no és ingenu, pren nota. La conseqüència no és només moral: és institucional. Quan la coherència es trenca, la confiança pública s’evapora i queda el terreny abonat per al populisme, per a la conspiració i per a la resignació. I la resignació és el preludi de qualsevol abús, perquè una societat resignada deixa de defensar-se.
En aquest context, el “pas endavant” de Pedro Sánchez —la decisió de marcar posició, de voler tenir veu pròpia enmig del soroll internacional, d’insinuar que Europa no pot ser només un comentari al marge de les guerres dels altres— té dues lectures que conviuen com dues cares d’una mateixa moneda. La primera és la que ens agradaria: la d’un líder que entén que un aliat no és un vassall, que la sobirania també és dir “fins aquí” quan el món accelera cap a un lloc fosc, que la política exterior no pot ser una simple obediència automàtica. La segona lectura és la que ens temem: la política convertida en gest, en relat, en màrqueting de crisi. Perquè avui els governants no només governen: interpreten. I quan l’escenari és global, la temptació de convertir-se en personatge és més gran. No és una crítica personal; és un diagnòstic del temps: hem entrat en una era en què la decisió i la representació competeixen, en què el titular pesa gairebé tant com l’acció, i en què el ciutadà —cada cop més cansat— sap distingir quan el gest és valent i quan només és rendible.
Abans, els conflictes s’entenien amb dies, amb context, amb silencis. Avui es consumeixen en segons. Les xarxes han convertit el món en una batalla d’impressions. La tragèdia competeix amb memes. La indignació és moneda. I el matís és un luxe que l’algoritme penalitza. El resultat és devastador: la realitat es fragmenta. Cadascú rep el seu món, el seu relat, la seva trinxera digital. I així, el conflicte exterior es converteix en conflicte interior. Ens dividim, ens cridem, ens cancel·lem. I mentre nosaltres discutim, els que decideixen continuen decidint. Però el problema no són només les xarxes: és que la política les ha convertit en instrument i en termòmetre. Es governa mirant la tendència. Es reacciona buscant el clip. I quan la democràcia es comporta com una plataforma, el debat públic es degrada: deixa de ser una conversa i passa a ser una guerra de bàndols.
I aquí és on el humanisme és imprescindible, no com a sentimentalisme, sinó com a disciplina moral. Ser humanista avui és recordar que darrere de cada bombardeig hi ha cossos, famílies, hospitals, infants. Però també és recordar que darrere de cada crisi hi ha treballadors que no arriben a final de mes. Que darrere de cada apujada d’energia hi ha un petit negoci que tanca. Que darrere de cada discurs de “seguretat” hi ha sovint una excusa per retallar drets o normalitzar l’excepció. El humanisme no diu “tot s’arreglarà”. Diu una cosa més adulta: no podem deixar que ens robin la humanitat mentre ens venen seguretat.
La pregunta no és només què passarà “allà”. La pregunta és què passarà aquí. Perquè si el món entra en una etapa d’escalada, el ciutadà europeu —i l’espanyol en particular— pot veure’s atrapat en tres efectes simultanis: a la butxaca, amb energia més cara, inflació que torna, tipus d’interès que s’endureixen i incertesa que frena l’activitat; al teixit social, amb polarització, cansament, crispació i augment de la sospita entre “nosaltres” i “ells”; i a la democràcia, amb més propaganda, més simplificació, més política-espectacle i menys debat honest. I aquest és el veritable perill: que l’escalada no només mati lluny, sinó que degradi a prop; que no només destrueixi ciutats, sinó també confiança; que no només encengui fronteres, sinó també els nostres carrers i els nostres caps.
En temps així, resistir és una forma de dignitat. Resistir la temptació de triar bàndol com qui tria equip. Resistir la manipulació que ens vol rabiosos i previsibles. Resistir el cinisme que ens diu que “això és el que hi ha”. Perquè potser no podem aturar una guerra amb un article, però sí que podem impedir una cosa: que ens acostumem a la guerra com si fos normal; que la injustícia ens sembli inevitable; que la hipocresia sigui tolerable. El món crema i el ciutadà paga la factura, però el ciutadà encara té una força que cap míssil pot destruir: la capacitat de recordar que l’altre és humà. I això, avui, ja és un acte polític.