El final de «La vida de Brian» |
D’anada, ens hem passat la mitja horeta de cotxe fins a Banyoles posant-nos al dia: que si la feina, que si la família, que si la parella, que si els amics i les amigues, que si no sabem com ho fem però cada vegada costa més trobar una estona per veure’ns amb calma. També parlem de coses superficials, com ara de les pel·lis que, any rere any, s’emeten per Setmana Santa, i ens preguntem per què la meravellosa La vida de Brian no és una d’aquestes. «Hauria d’haver-hi un canal que la passés en bucle, sempre», diu ella, i no puc estar-hi més d’acord.
Veure l’estany mentre fem el cafè, amb els Pirineus tan nevats de fons, ha estat un altre regal. L’horeta de massatge per la que hem vingut fins aquí ha estat bé, però res comparat amb aquesta estona prèvia. Descontracturar el cos és important, però descontracturar allò que és invisible als ulls ho és més encara.
De tornada (amb presses, les obligacions ens reclamen a Girona: no hi ha temps per passejar, per tornar a meravellar-nos amb el blau del cel reflectint-se en el blau de l’aigua, per mirar si tornem a veure els preciosos ànecs mandarins lliscant sobre l’estany, per buscar una pastisseria i comprar-hi una cansalada), la conversa és molt menys agradable. El senyor de color taronja que mana als Estats Units acaba d’amenaçar l’Iran dient que «tota una civilització morirà aquesta nit», alhora que es postula com a proper president de Veneçuela. El seu amic israelià segueix llençant bombes allà on li ve bé, sense que ningú s’atreveixi a dir-li res, i segueix arrasant Gaza sense que tampoc ningú li digui res. Els embogits aitol·làs no deixen d’executar opositors –la majoria, joves que es van manifestar en contra del règim iranià– mentre juren que es venjaran dels Estats Units i d’Israel. A l’Afganistan (ai, com ens hem oblidat, de l’Afganistan) els talibans s’han tret de la màniga un nou codi penal que considera la violència contra les dones com una eina de disciplina social per prevenir el pecat i el vici: trencar el braç a una dona està penat amb quinze dies de presó, mentre que maltractar a un camell pot comportar cinc mesos a la garjola.
Entre mig de tot això, surt la il·luminada que governa a la Comunitat de Madrid dient que voler traslladar temporalment el Guernica a Bilbao «es de catetos» (un altre dia parlarem del fet que s’hagi traduït aquesta expressió com «és de pagesos», per molt que l’Optimot ho legitimi), l’outsider de Pedro Sánchez apareix en un vídeo explicant que el primer que fa quan arriba al seu despatx és encendre bastonets d’encens, i aquest tarat de Girona que es diu Travis surt dient que quan s’avorreix «em poso a caçar moros».
«El món s’ha tornat boig del tot. Ens n’anem a la merda», dic, abatuda. La Marta, amb les mans al volant, generosa sempre (malgrat les batzegades de la vida), somriu. «Però hem tornat a la Lluna, i han batejat un dels seus cràters amb el nom de la dona d’un dels astronautes, que va morir fa poc. Això és molt maco», em recorda. Té raó, és clar. Always look on the bright side of life…
Subscriu-te per seguir llegint