Un i l’escriptor de moda |
Un va amb tota la bona fe del món a fer-li una entrevista a l’escriptor de moda, un s’asseu en una terrassa amb l’escriptor de moda, un demana una cervesa i l’escriptor de moda demana un Cacaolat, ja anem bé, pensa un, quines coses beu l’escriptor de moda, bé, és jove, els seus pares li deuen prohibir l’alcohol (un vol ser benèvol). Per postres, no hi ha Cacaolat, deu ser l’únic bar del món sense Cacaolat, així que l’escriptor de moda pensa que un l’hi ha portat expressament, per fotre’l, i la cosa pinta ja definitivament malament.
Així que, al cap de poc, l’escriptor de moda assegura no sentir-se còmode en l’entrevista, i un dona per fet que es refereix a la cadira on porta deu minuts assegut (sense Cacaolat i amb cadires incòmodes, deu considerar-lo el pitjor bar del món). Servicial com soc, estic a punt d’oferir-li posar-me’l a la falda, fa anys que ningú l’ocupa, però en el seu moment els meus fills no en van tenir cap queixa, és una falda no gaire àmplia, tampoc gaire tova (massa esquats al gimnàs), però soc capaç de suplir aquestes deficiències estructurals amb afecte, abraçant l’escriptor de moda i cantant-li alguna cançó infantil, a veure si així està còmode, amb els meus fills resultava. La boina -l’escriptor de moda porta boina- pot ser un problema si la cua se’m posa a l’ull, serà cosa d’anar amb ídem. En l’últim moment rebutjo la idea: Girona és una ciutat casposa i no convé que ningú em vegi amb l’escriptor de moda a la falda, un és home casat i prefereix no donar peu a enraonies. L’escriptor de moda haurà de continuar incòmode.
Resulta que a l’escriptor de moda no li incomoda -valgui la redundància- la cadira, sinó les meves preguntes, mira tu, que, jura, li han provocat taquicàrdies i té el cor delicat. Un, previsor, no pot evitar fer un cop d’ull al voltant per si hi ha un desfibril·lador a prop, mai se sap si caldrà. No n’hi ha. Arribat el cas, un hauria de procedir a massatge cardíac i boca a boca a l’escriptor de moda, la qual cosa provocaria més enraonies que asseure-me’l a la falda. Deixar-lo morir no és una opció, em suposarà un salt a la fama - «l’escriptor de moda la dinya per les preguntes d’en Soler» - però ningú més voldrà entrevistar-se amb mi. Millor me’n vaig. Un deixa l’escriptor de moda al bar.
Subscriu-te per seguir llegint