Pantalles gegants, depèn per a què |
A Girona no posaran pantalles gegants per a seguir el Mundial, a l’alcalde Salellas -això salta a la vista- l’esport li és aliè, més un enemic que un desconegut i, per postres, la selecció espanyola és entre les favorites, no s’arriscarà a tenir part dels ciutadans cridant pels carrers «yo soy español, español». Salellas no acaba d’entendre que està al servei dels ciutadans i no al revés i, com que està convençut que la raó està de la seva part, s’ha imposat l’objectiu que tots siguem i pensem com ell. Per començar, res de selecció espanyola, però no acabarà aquí la cosa: no s’aturarà fins a aconseguir també que calcem tots ridícules espardenyes, tinguem casa nostra tan porca com la ciutat, siguem sectaris, escriguem tuits ridículs i ens passem pel folre qualsevol codi ètic si ens impedeix tornar a optar al càrrec. Un cop assolida una ciutat de 100.000 Salelles, llavors sí, llavors potser pensa a retirar-se, no sense abans canviar el nom de Girona pel de Sallelàndia. L’infern deu ser una cosa semblant.
Un no veuria mai un partit de futbol en una pantalla al carrer, per a això res com els bars, uns llocs on amb un simple gest et serveixen una cervesa glaçada. Però un tampoc impediria que d’altres ho gaudissin, per això un no és alcalde. La principal funció d’un alcalde -almenys això sembla per aquests verals- és dur a terme gestos que signifiquin «aquí mano jo i es fa el que em dona la gana a mi».
Com a bon català adinerat, Salellas argumenta que no vol gastar diners públics col·locant pantalles, ja que el mundial s’emet per TV en obert. Un raonament curiós, almenys en aquesta ciutat, en la qual el 2017 es va col·locar una pantalla gran davant de l’ajuntament per a assistir a la proclamació de la republiqueta per part del Vivales. També aquell partit s’emetia en obert per TV, i bé que s’hi van gastar diners, i això que no va durar 90 minuts, ni tan sols nou minuts, sinó uns nou segons, i el que va fallar el gol a porta buida va sortir corrent de l’estadi i encara no ha tornat. Potser és que, com a bons catalans, per televisió només ens ve de gust veure les nostres derrotes, i llavors sí que no reparem en despeses, tot sigui per a poder continuar amb el victimisme.
Subscriu-te per seguir llegint