Els trens no rutllen bé |
Vaig ser dels primers nens del poble en veure i viatjar en un ferrocarril. Tenia set anys. El cotxe de línia d’Arbúcies va sortir a les sis del matí i ens va portar a l’estació de Viabrea. Era un dia gebrat i boirós, l’esperava intranquil que aparegués; per fi vaig escoltar el xiulet tallant, com un ganivet ben esmolat, inconfusible, i el tren va emergir, com una aparició, de dins la densa boira i es parà davant nostre amb la seva esplendor mecànica.
Fou la primera vegada que vaig veure un immens tren furiós i em vaig emocionar molt. Quan vaig sentir la màquina xisclar, com una bèstia ferida, fumejant, monstruosa, em vaig espantar; un senyor em va voler tranquil·litzar dient: «No tinguis por perquè mai tenen pana i no descarrilen». La por que em dominava era gruixuda, insuportable; un ximplet, amic del pare, per fer-se el graciós i fer-me sentir insignificant, pensant que feia una broma divertida, em va agafar per les aixelles tot fent veure que em tirava a les rodes del tren, que vomitava vapor per tots costats. Plorava i cridava, desesperat, i el pare va intervenir perquè parés.
(Crec que mai he superat aquest trauma. Aquelles accions cruels dels adults eren freqüents, com agafar un nen i fer veure que pot caure des d’un balcó o jugar que el tires al........