Al meu llibre Els pioners de l’hoteleria andorrana parlo de dones andorranes que estaven al capdavant de la fonda familiar. Unes dones valentes i treballadores que alguns viatgers estrangers van immortalitzar a les seves obres.
A Soldeu hi arriba el 1926 l’anglès Robert Herring, que al seu llibre The President’s Hat ens explica que la mestressa de Cal Calbó els ha preparat un bon sopar “la cuina de Madame estava bé. De seguida els va portar la sopa quan varen assentar-se al final de la taula en un llarg banc. ‘Senyors, la sopa’. I quina sopa! Fragàncies amb gustos, gustos que es poden separar; sopa amb col, i grans crostons de pa. Sopa per fer feliç el cor d’un home. Va seguir una truita i vedella, amb una amanida, patates i després fruita i bescuits dolços”.
De Cal Hostet de Soldeu ens en parla el 1933 Lawrence A. Fernsworth en l’article Andorra–Mountain museum of feudal Europe, publicat al National Geographic Magazine, on explica que l’habitació més gran era menjador de “segona classe”, reservat per a pastors d’ovelles i mules. L’altra era per a clients de “primera classe”. El que més atreu el periodista és la cuina, on d’unes clavilles de fusta penjaven pernils, llonganisses i trossos de bacallà, mentre que olles i cassoles lluents penjaven d’altres claus a la paret. Mentre seia en un banc prop del foc de la cuina perquè s’eixugués la roba humida, observava Mother Bonell preparant el sopar i el seu marit llegint el diari. Descriu la mestressa amb unes galtes ben vermelles que du un mocador gris al cap. Per sopar tingueren truita, bacallà, isard i un deliciós pernil fumat andorrà.
L’any 1913, V. C. Scott O’Connor, a Travels in the Pyrenees, Into Andorra, explica que s’allotja a Cal Cisco de Sans i descriu l’Antònia, l’esposa del propietari Joan Arajol, com una dona casolana i corpulenta que el rep a la cuina on està preparant el menjar. A sobre de la fosca llar hi ha la “caldera gitana” d’Andorra que penja d’unes cadenes i un foc de llenya que crema lentament a sota. De les filles pensa que no poden esperar una vida menys carregada de dificultats que la de les altres dones de la Vall i essent infants les seves cares ja reflecteixen el dur destí d’una dona andorrana.
A Voyage en Andorre, del 1923, Georges Lung ens explica que la fonda se situa sota l’església i que pugen per una escala que passa per sobre de la planta baixa-granja-estable. Assegut a una sala on el foc il·lumina alegrement les cares greus de la família, descriu el propietari de la fonda com a un bell espècimen andorrà, el qual conjuga harmoniosament la talla, amplada d’espatlles i regularitat de traços malgrat la seixantena passada. L’esposa és un bon tipus amb el seu nas llarg i prim, uns grans ulls negres, greus i tristos. Es reuneixen al voltant de la xemeneia mentre es cou el guisat i el sopar és abundant i bo malgrat l’oli fort que perfuma la sopa havent servit també per cuinar la carn.