Les relacions amb els països veïns |
El preàmbul de la Constitució assenyala la voluntat de “mantenir i enfortir unes relacions harmòniques d’Andorra amb la resta del món, i especialment amb els països veïns.”Fruit d’aquella voluntat el mes de juny del 1993 es va signar el Tractat de bon veïnatge, d’amistat i de cooperació entre el Principat d’Andorra, la República Francesa i el Regne d’Espanya.La Unió Europea ha començat aquests dies a aplicar una nova normativa de control fronterer –l’anomenat Entry/Exit System– que afecta directament l’accés a Andorra de les persones que són ciutadanes dels anomenats països tercers, és a dir, que no són nacionals de països membres de la Unió Europea.El Govern va anunciar en roda de premsa que ha aconseguit un acord amb la Comissió Europea que estableix que els andorrans, que som ciutadans d’un país tercer, no estarem sotmesos a aquell control. També s’ha establert que els controls a les nostres fronteres no seran exhaustius sinó aleatoris, la qual cosa estalviarà cues a la frontera.Aquesta qüestió ens permet visualitzar de manera clara, precisa i ben concreta els límits de la nostra independència i els riscs que planen sobre Andorra si volguéssim optar per una política que pretengués mantenir el país allunyat de la concertació i col·laboració amb els països veïns.El nostre país necessita mantenir i reforçar l’embrancament amb Europa, i, de manera especialment curosa, amb Espanya i França. Andorra ha de fer front als nous reptes en un entorn que canvia molt més ràpid que nosaltres.La crisi bancària, provocada per la intervenció de l’autoritat financera pública, de la Banca Privada d’Andorra l’any 2015 i la crisi sanitària a conseqüència de la pandèmia de la Covid, l’any 2020, ens van demostrar que tenim necessitat d’una Europa que ens protegeixi. Ens cal adaptar-nos al món d’avui i de demà.La nostra història recent ens ha fet veure que girar-nos d’esquena a Europa no ens ajudarà pas a sobreviure ni a preservar la sobirania andorrana.Com diu Michel Barnier, es pot i s’ha de fer compatibles l’arrelament nacional amb el compromís europeu.Ningú pot negar seriosament que l’acord comercial i duaner negociat pel cap de Govern Josep Pintat l’any 1989, que es va aplicar l’any 1991 amb el govern d’Òscar Ribas, ha estat i és encara avui molt positiu per a l’economia andorrana.Per més que ara assistim a un nou desfermament d’un nacionalisme mal paït i poc madurat del tipus d’aquella ja famosa frase “A Europa en saben de la missa la meitat”, la necessitat de dotar Andorra d’un nou marc de relacions amb Europa és un fet irreversible.L’any 2010 el govern socialdemòcrata que jo presidia va demanar a la Comissió Europea l’inici d’unes negociacions per un acord que ens permeti l’accés al mercat interior europeu, que van arribar a terme el desembre del 2023. Ho vam fer perquè estàvem convençuts que no hi ha futur de progrés econòmic i social i de llibertat política per a Andorra al marge o d’esquena a l’Europa democràtica, a la Unió Europea.Evidentment el poble andorrà pot fer el que vulgui, perquè la Constitució del 1993 va assentar Andorra com un estat de dret, democràtic i social, en forma de Coprincipat parlamentari.Es podrà, doncs, votar a les properes eleccions generals del 2027 per opcions polítiques que defensen girar l’esquena als acords amb la UE. Com també es podrà votar, en el referèndum consultiu, ‘no’ a l’acord d’associació d’Andorra amb la UE.En tot cas, uns i altres haurem d’estar a les conseqüències dels nostres actes perquè la política és una activitat exigent que comporta la responsabilitat de donar la cara.Els que tenim confiança en el futur i confiança en la modernitat del projecte d’embrancament amb la UE no tenim por de donar la cara per defensar-ho.