Juro per aquesta llum que veig –que era el formidable jurament de la meva àvia, només inferior al que proferia el meu avi quan estava a full: “Cagu’m la Constitució puta”– que preferiria dedicar el preciós temps que em queda a les qüestions que importen, com ara intentar explicar-li a la Blanca per què la primera meitat de la filmografia de Woody Allen, posem que fins a Maridos y mujeres, és genial, i la segona, normaleta, tirant a fluixa, amb la possible excepció de Match Point. Però l’actualitat mana i m’he d’ocupar de qüestions com la següent.
Va ser deu dies enrere, quan la ministra Marsol va advertir que el cas dels abusos laborals als treballadors peruans acabaria a la Batllia, que és d’altra banda on hauria d’estar des de fa mesos i un, suspicaç de mena, tendeix a malpensar: què hauria passat si el cas no hagués sortit a la llum? Però no ens desviem. El que em va enganxar és la florida fórmula amb què la ministra es va referir als afectats: “Persones nacionals peruanes”. Tres paraules, trenta caràcters inclosos espais, per referir-se a un concepte que el sentit comú i el sentit de la llengua ventilen amb una de sola: “peruans”. Masculí genèric, sí, però no cometin l’error de les meves amigues feministes de confondre gènere i sexe. No queda lluny el dia que algú es referirà a un pobre desgraciat com jo com a persona-nacional-espanyola-nascuda-a-Besalú. És una opció, però s’hi posin com s’hi posin les meves amigues feministes, no serà mai un terme inclusiu, sinó indiscutiblement femení, segons la seva extraviada identificació entre gènere i sexe. I una aberració lingüística, com ha acabat admetent fins i tot la Filològica. És clar que no soc ningú per jutjar els gustos aliens, per molt escatològics que em semblin.
Juro per aquesta llum que veig –que era el formidable jurament de la meva àvia, només inferior al que proferia el meu avi quan estava a full: “Cagu’m la Constitució puta”– que preferiria dedicar el preciós temps que em queda a les qüestions que importen, com ara intentar explicar-li a la Blanca per què la primera meitat de la filmografia de Woody Allen, posem que fins a Maridos y mujeres, és genial, i la segona, normaleta, tirant........