We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

74

2 0 0
14.08.2019

"[...] i soc aquí davant de la vida

com davant d’un vestit

que ja no et va bé"

Charlotte Delbo


Hi ha endarreriments insuportables. Retards que pertorben. Vergonyes duradores. Crec que tots ho hem llegit enmig d’aquests dies d’agost. Finalment, el BOE –paper d’Estat, veritat oficial– va publicar divendres passat la llista dels republicans catalans i espanyols assassinats als camps de Mauthausen i Gusen sota la crueltat infinita del nazisme. Contra la burocràcia de l'oblit, ho recomptava dilluns. Només 72 hores després. 74 anys de vergonya més tard. 74 anys després d’aquell maig tèrbol del 1945 d’alliberaments i alhora de desconcerts davant la brutalitat deshumanitzadora de l’univers concentracionari nazi. 74 vol dir alguna cosa més també: 33 anys de silenci sota dictadura còmplice i 41 d’oblit sota democràcia amnèsica. 74 anys –3.848 setmanes– per poder ser oficialment difunts al registre civil. Per constar mort. Per pensar-hi deu mil cops. Com a dada bèstia. Com a símbol bestial. Com a símptoma, també, de cada bestialitat.

Fer tard a segons què desvetlla i despulla del pes del pas del temps

Demanar-se per què es triga 74 anys reobre quasi totes les preguntes, reclama furetejar tots els perquès, indagar quina és la natura de l’Estat i la societat que ho permeten i explorar si aquest va ser un altre dany col·lateral més, més roí i el més infame, dels pactes de silenci transicional. Per què han hagut de passar set dècades i mitja? Tot plou a raig de nou. Si n’afegim cinc més, han passat 79 anys després que Serrano Suñer, 'cuñadísimo' i ministre d’Exteriors, els qualifiqués –en nom de l’estat espanyol– com a "no espanyols" i enviés directament 10.000 republicans als camps de l’infern dels quals ningú mai va sortir: ni els morts ni........

© Ara.cat