We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Negociadors?

2 0 0
22.09.2018

Tal com ja vaig dir en un article de VilaWeb, quan parlem de negociació cal ser sempre molt clar. No s’hi valen ni subterfugis ni trampes. Què ha canviat de llavors ençà? Molt poca cosa en allò que és substancial. D’una banda, continuem constatant que no vivim en una veritable democràcia; es mantenen els ostatges; continua havent-hi exiliats; la instrucció del judici contra els nostres líders continua essent una farsa; i la suposada esquerra espanyola (PSOE) ha substituït la dreta més recalcitrant al govern espanyol i malda per continuar demostrant la veracitat de la frase –tal vegada més cèlebre– de l’escriptor Josep Pla: ‘No hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.’ D’una altra banda, i això és la cosa més important, els ciutadans es mantenen ferms i dempeus. La major part demostrem dia a dia, Diada rere Diada, que perseverem i que persistim en allò que volem: la República Catalana.

En aquest context, tornen a sorgir veus interessades que, amb un mantell de suposada bonhomia, equidistància o fingida neutralitat, reclamen el diàleg i la negociació. I acaben, totes, amb la cantarella ja sabuda que ‘negociar vol dir cedir’, de manera que se sobreentén que el sobiranisme haurà de renunciar al dret d’autodeterminació. Perquè si no ho fa actuarà de mala fe o sense voluntat de diàleg. Observem que aquesta interpel·lació específica, feta indistintament per gent de dretes i d’esquerres no la fan mai als qui defensen la unitat d’Espanya, ni als partits del 155, ni als federalistes, ni als equidistants de tota mena. Però, això a banda, és un enfocament completament fal·laç.

Exercint d’advocat fa més de quaranta-tres anys que negocio i dialogo. En sóc un ferm defensor. Quan hi ha conflicte, primer de tot, cal mirar de bastir ponts per aproximar les parts i després posar-hi els pedaços que calgui. L’enfrontament obert i continuat no és mai la millor solució. Però de vegades és certament l’única que resta.

La trampa evident
Per assolir acords cal bona fe negociadora. Per això, és necessari el respecte per l’altra part i és ineludible de mantenir la màxima fidelitat a allò que ha passat realment. En conseqüència, la primera cosa que cal fer és saber la història i els antecedents del conflicte. Perquè quan una part no vol admetre ni assumir la pròpia història, els seus errors i tot allò que l’ha dut al punt que no volia, i només té l’obsessió de posar el comptador a zero per a mirar d’humiliar i aniquilar l’altra, llavors de quin diàleg i de quina negociació parlem?

Explico tot això perquè aquests dies sento xarlatans, tafurs i engalipadors que sembla que ens vulguin fer creure que el ‘conflicte’ ha sorgit exclusivament dels fets del setembre i de l’octubre del 2017. Si això fos cert, hauríem de negociar una sortida en què el sobiranisme hauria d’abandonar qualsevol pretensió d’independència. La trampa és evident. Si voleu parlar realment del conflicte entre Catalunya i Espanya per què preteneu sempre negar a Catalunya la seva legitimitat històrica? Per què no voleu ser objectius i analitzar com Espanya ha arrossegat literalment la majoria de catalans a l’independentisme? Si amb això no sou honestos ni valents, no hi ha diàleg possible. No hi ha ‘mínim comú denominador’ que pugui ser útil en cap taula de negociació que proposeu. És una mera paròdia.

L’error d’eludir la història
La primera realitat històrica que s’ha de saber, i admetre, és que el 1714 ens van arrabassar, per les armes, tots els drets individuals i col·lectius, a més del nostre reconeixement com a poble. Passar per alt això és el primer gran error que hom comet quan es vol aproximar a la història del conflicte. Si no som respectuosos amb això, com voleu que creguem en la vostra suposada bona fe a l’hora de proposar diàleg i negociació?

Però si ens volem limitar exclusivament a allò que ha passat a partir de la mort del dictador Franco, hem de tenir present que la legitimitat històrica de la Generalitat de Catalunya és absolutament reconeguda pel govern espanyol amb el retorn del Molt Honorable President Josep Tarradellas, fins i tot abans de la discussió i aprovació de la constitució del 1978. És a dir, que tots aquells que volen anorrear la legitimitat de la Generalitat fonamentant-se en allò que suposadament diu la constitució no tenen en compte un element important: que abans de la constitució hi va haver la Generalitat.

D’una altra banda, el 1977 Espanya ratificà sengles tractats internacionals que havien estat promulgats el 1966, a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Concretament, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (BOE 103, del 30 d’abril de 1977; referències 10733 I 10734, respectivament). Ambdós tractats diuen, a l’article 1.1: ‘Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.’

Més endavant, la constitució espanyola de 1978 va estipular, a l’article 10.2: ‘Les normes relatives als drets fonamentals i llibertats que reconeix la constitució s’interpretaran d’acord amb la Declaració dels Drets Humans i tractats i acords internacionals sobre les matèries, ratificats per Espanya.’

I la constitució va establir, a l’article 96.1: ‘Els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l’ordenament intern. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els tractats mateixos o d’acord amb les normes generals del dret internacional.’

Amb aquests antecedents arribem al 1981, quan la corona, representada pel monarca Juan Carlos I, fa un primer cop........

© VilaWeb