Creat: 14.01.2024 | 05:30

Actualitzat: 14.01.2024 | 05:30

Poc abans de Nadal visitava Cuadrat Valley, una finca de seixanta hectàrees d’oliveres i vuitanta de bosc, entre l’Albagés i Cervià, al cor de les Garrigues. Paisatge palestinenc, que diuen, en part pels olivarers, en part pel perfil escabrós del secà, tot i que ara regat amb aigua bombada de l’Ebre. Sort d’aquest gota a gota, enguany, amb tanta sequera. En plantacions resignades a confiar en el que cau del cel, no n’han tret ni per omplir un setrill. Repenjat al vessant d’un turó, el nou molí d’oli és espectacular, tant pel disseny constructiu com per l’últim crit en maquinària. Des de les grans vidrieres o les terrasses exteriors ofereix panorames excepcionals, a 360 graus, en què cap granja o cobert agrícola o obra pública destorba la visió d’un territori que dos o tres segles enrere devia ser si fa no fa com en l’actualitat, excepte alguna cabana de volta bastida amb pedra seca (que els promotors del negoci preveuen rehabilitar amb finalitats turístiques). Paisatge palestinenc, per tant, i oliveres d’aquella procedència. Els plançons de la varietat arbequina, majoritària a la comarca, van ser en efecte importats des de Terra Santa a instàncies del duc de Medinaceli, senyor del castell d’Arbeca, i d’aquí el nom genèric d’una classe de fruit en drupa, que significa carnós i amb pinyol, caracteritzada per la baixa acidesa i el sabor inigualable, un autèntic elixir vegetal (de fet, Cuadrat Valley comercialitza amb aquest nom, Elixir, l’excel·lent oli despinyolat que li ha valgut ja algun premi). Mentre admirava aquells camps tan ben conreats, em sobrevenia un neguit al pensar en els pobres pagesos de Cisjordània que després de tantes setmanes no han pogut enllestir en condicions la collita, assetjats pels colons israelians ultraortodoxos, que aprofiten per foragitar-los dels seus domicilis i cultius una guerra particularment inhumana, causada pels fanàtics d’un i altre bàndol, tan salvatges els milicians de Hamas com els sequaços de Netanyahu. Si el poeta Miguel Hernández es planyia el 1937 pels “aceituneros altivos” de Jaén, avui potser s’escaurien uns versos denunciant les penalitats dels olivaters de Jenín o de Nablús o de Ramal·lah o d’Hebron o de Jericó o de Betlem o de qualsevol altre terme de Judea i Samaria, si bé em temo que cada cop més substituït l’orgullós epítet d’altius pel degradant estigma de captius.