Creat: 04.01.2024 | 05:30

Actualitzat: 04.01.2024 | 05:30

Una història real tendra, commovedora i que ajuda a seguir confiant en la condició humana, per tal d’emprendre l’any nou, que prou que necessitarem certes dosis d’esperança per entomar tot el que ens ve a damunt, començant per més a prop i acabant pel planeta sencer. Agafar-se a la vida com si ens hi anés la vida, així com a les petites o grans meravelles que ens ofereix, amb actitud agraïda i conscient, i quan no puguem més replegar-nos dins nostre o en l’àmbit familiar i d’amistats, a l’espera de temps millors, suposant que aquests arribin algun dia, que a hores d’ara em sembla suposar molt (ja disculparan el to entre mel·liflu i apocalíptic del discurset propi d’un coach de via estreta o de secà o fins i tot diria que de pa sucat amb oli, si no fos que pensar en el preu de l’oli em deprimeix encara més: no hauria d’escriure amb tanta boira). El cas és que vaig destinar tota una tarda d’un d’aquests festius emboirats a veure els sis capítols d’una extraordinària sèrie de Netflix, titulada La II Guerra Mundial desde el frente, que encadena espectaculars imatges acolorides i algunes d’inèdites d’aquell conflicte bèl·lic. Cap a la meitat del tercer, que se situa al novembre del 1942, em crida especialment l’atenció un dels successos narrats. Les tropes alemanyes de Rommel s’imposen al nord d’Àfrica. Milers de soldats britànics han caigut presoners. Un d’ells és el jove Ray Ellis, transportat pel desert durant dies a bord d’un camió atapeït de companys, en condicions inhumanes, sense poder ni tan sols girar-se. Bruts, suats i amb una pudor insuportable, havent d’anar de ventre dempeus, molts moren pel trajecte. A la nit s’aturen per llençar els cadàvers a l’arena. Traslladats a la Itàlia feixista com a presos de guerra, quan arriben a Capua una gentada al carrer rep la columna a peu d’enemics amb insults, escopinades i algun mastegot. I aleshores, d’entremig de la multitud, surt una nena i li dona un préssec al Ray, abans de córrer a amagar-se altre cop. Afamat com està, el noi se’l menja amb avidesa. Res no li havia semblat mai tan bo. Després es posa a plorar. El protagonista ja ancià apareix en pantalla dient que aquell episodi en aparença anecdòtic li va fer entendre que, per molt malament que et vagin les coses i creguis que tens en contra tot el món, sempre hi ha en algun lloc una nena amb un préssec per a tu.