Creat: 23.11.2023 | 05:30

Actualitzat: 23.11.2023 | 05:30

Fa poc vaig sentir-li dir que de tota la seva extensa producció, assolida la xifra rodona de cinquanta pel·lícules, Woody Allen només en salvaria mitja dotzena. Seguidor fidel del cineasta novaiorquès –crec que les he vist totes, la majoria unes quantes vegades–, jo seria bastant més benèvol que ell mateix i en donaria almenys quaranta per bones (un mínim de deu, excel·lents). La pitjor al meu parer, la que més m’ha decebut, Vicky Cristina Barcelona, tot just l’ambientada a la capital del nostre país. Aquesta darrera d’ara, que segons confessió pròpia podria ser l’última, als seus 87 anys, malgrat haver anunciat que si troba finançament es veu amb cor de fer-ne alguna altra, rodada a París en llengua francesa, amb el títol de Coup de chance i projectada a les nostres sales –no gaires i pocs dies, jo la vaig enxampar a Cambrils per casualitat– com a Golpe de suerte, no la inclouria precisament entre les millors de la seva filmografia, a anys llum d’obres mestres com Annie Hall, Manhattan o Match Point. Suposo que si al cap d’un parell de mesos o tres de la seva estrena ha desaparegut de les cartelleres, estarà disponible aviat en alguna plataforma televisiva, si és que ja no l’hi ofereixen. Una de les qüestions que més em grinyola de l’argument és que el personatge del milionari psicòpata i assassí en sèrie (em sabria greu fer un espòiler, en català normatiu filtració, alternativa lèxica em temo que destinada al fracàs) tingui a casa seva una cambra sencera ocupada per una gran maqueta de trens elèctrics, on de tant en tant s’entreté fent córrer models Märklin dels anys cinquanta a escala H0. No, admirat Woody: resulta inversemblant un criminal entusiasta del modelisme ferroviari. Tots els aficionats que conec són gent tranquil·la, bonhomiosa, pacífica, incapaç de matar ni una mosca. Si no em creuen, ho poden comprovar aquest proper cap de setmana a la nostàlgica fira Lleidantic, que a banda d’estands d’antiquaris i brocanters acull la segona edició de Mini Expo Tren, amb venda de material i exhibició de maquetes, la mostra de cotxes històrics de Lleida Retro i la trobada anual de venedors de discos més o menys antics (aviat ho seran tots). Diria que els membres de cap d’aquests col·lectius semblen sospitosos de vessar sang innocent. Bé, si no és en alguna disputa per aconseguir una peça molt rara de col·leccionisme..