Creat: 26.11.2023 | 05:30

Actualitzat: 26.11.2023 | 05:30

A propòsit del consell rimat de Geroni Ferrer, membre del capítol de Santa Maria de Guissona a mitjan segle XVII, amb què cloïa el meu darrer Notes al marge al suplement Lectura, un lector em fa constar la seva discrepància, especialment tenint en compte la condició eclesiàstica de qui el formulava. Deia així: “Guarda’t d’amor de soltera/ i de convit d’hostaler/ perquè’t costarà diner.” Què podia resultar més onerós per a un paio incaut, a l’època en què això va ser escrit, atès que avui dia el dilema ni tan sols mereix plantejar-se, de tant com hem avançat en aquest aspecte: la relació sentimental i/o sensual amb una fadrina o l’establerta amb una dama que ja ha fet el pas de prendre estat? Quines despeses ocasionava cadascuna, suposant que en aquest àmbit existissin diferències substancials? M’imagino opinions per a tots els gustos. En el cas hipotètic d’un tonsurat com l’autor de la referida advertència, semblava en efecte més recomanable des de gairebé tots els punts de vista, no només l’econòmic –accessibilitat, prestacions, experiència, discreció–, embolicar-se amb una “senyora”, perquè fer-ho amb una “senyoreta” devia comportar riscos més difícils de preveure i sobretot de solucionar, des de l’escàndol públic a un possible embaràs, fàcilment justificable si l’encinta tenia espòs. L’acompanyés o no la raó en el supòsit comentat, el canonge Ferrer hi solia tocar. Coetani i compatrici segarreta –la gran Segarra històrica– del Rector de Vallfogona, el guissonenc no és ni de lluny tan conegut, però el seu llibre Selva de vàries sentències, inèdit en bona part, contenia admonicions força assenyades, encara en vigor o potser ja no tant. Per exemple, contra l’orgull atlètic d’alguns assidus als gimnasos: “No’t jactos de laugeresa/ ni habilitats corporals,/ car ho han los animals.” O l’arrogància masculina: “A l’home que molt s’alabe,/ tindràslo per imprudent,/ ple de vanitats y vent.” O la presumpció femenina: “Lo més propi de la dona/ es poder ben adornarse,/ pentinarse y afeytarse.” O l’hedonisme: “No hi ha vici que no canse/ ni menjar, per molt que agrade/ que, si molt dure, no enfade.” O la gent de lleis: “Creume que los advocats,/ procuradors y notaris/ de ta bossa son corsaris”. O dels castellans: “Lo ponent nos ha infestat/ a la nostra Catalunya/ amb lo mal que allí s’acunya.” Vigent o caduc?