Creat: 03.12.2023 | 05:30

Actualitzat: 03.12.2023 | 05:30

Ignoro si a l’antiga Ilerda i a l’extensa plana circumdant plovia poc o molt, en tot cas segur que més que ara, per bé que la sequera constituïa ja un gran maldecap per als súbdits de la república i més tard l’imperi, tal com es pot constatar a l’exposició Romans a Ponent, al Museu de Lleida, oberta fins al 14 de gener i de què parlava aquí dijous passat. Han transcorregut quasi dos mil anys –segle amunt, segle avall– i aquella bona gent, romana d’origen o bé nativa romanitzada, vivia ja molt atenta al que ara designem “cultura de l’aigua”. També a la “cultura del vi”, però aquesta és una altra història, explicada en part igualment a l’exposició. Fonts, aqüeductes, canonades, pous, canalitzacions i termes..., enumera les diverses infraestructures hídriques el text d’un dels cartells informatius. Aigües netes i aigües brutes, per tant, també un complex sistema de clavegueres. Al triar un lloc per aixecar-hi una ciutat, s’asseguraven que disposés d’un subministrament aquàtic generós i constant. El cas d’Ilerda amb el riu Sicoris i dels dos altres grans nuclis de població d’aquests rodals a l’època, Iesso i Aesso, és a dir, Guissona i Isona (l’etimologia manté que els topònims catalans acabats en ona pressuposen un entorn afavorit per nombrosos dolls naturals). Per cert que, en aquells temps, la trama urbana de Lleida ocupava 23 hectàrees i la de Guissona 20, gairebé una idèntica extensió, suposo que reflectida en un cens similar. Al pas que creixen actualment l’una i l’altra, potser en uns pocs decennis es reproduirà l’empat tècnic d’antany. Tot just un tros de canonada de plom i una vàlvula per purgar-hi l’aire, trobats al jaciment arqueològic de l’actual vila segarrenca, s’exposen vora d’altres vestigis relacionats amb el líquid element: brocals motllurats de pous, fragments de marbres i mosaics de termes públiques o privades, un molí de pedra volcànica, el mascaró amb forma de lleó d’una font d’Isona, el brollador amb cara de medusa de la vil·la del Romeral.. També s’hi pot llegir un breu passatge de la Naturalis Historia de Plini el Vell, taxativa denúncia protoecologista que comença: “Nos et flumina inficimus...” En català: “Enverinem fins i tot els rius i els béns de la natura, i l’aire mateix, gràcies al qual vivim, el transformem en enemic nostre.” Escrit cap a l’any 75 però diria que encara amb vigència plena.