Creat: 07.01.2024 | 05:30

Actualitzat: 07.01.2024 | 05:30

LOS QUE SE QUEDAN

★★★★✩

En un moment de la pel·lícula, el professor sentencia al díscol alumne: “Els passos que es fan per esquivar el destí són els mateixos passos que t’hi atansen.” Una frase que atribueix al seu admirat Marc Aureli i a les seues Meditacions. Potser aquí, en el seu significat, s’enclou l’essència d’aquesta història petita però que es fa gran, que ens envaeix i ens fa sentir coses, sensacions, ja que estem davant d’una comèdia amb caires dramàtics molt ben trenada que alterna dosis de tendresa, mordacitat, sensibilitat, sarcasme, diversió, tristesa i que, sobretot, destil·la intel·ligència, brillantor, diàlegs perfectes i elaborats.D’Alexander Payne es recorda la molt celebrada Entre copes, encara que aquest cine que treu el millor de l’interior va tenir en Nebraska la seua millor versió, el seu punt àlgid sobre el coneixement de l’ésser humà.Amb Los que se quedan, aquest cineasta que sap perfectament el que vol dir i com fer-ho, ens torna a conquerir, surt del camí de la típica història mestre i alumne en època nadalenca. L’excés de dolçor s’esvaeix davant d’un glop de whisky i un parell de frases despectives cap a tot el que estigui a l’abast d’aquest professor d’Història Antiga en un prestigiós col·legi de Nova Anglaterra en la dècada dels 70, i que haurà d’assumir la tasca en mode de càstig de cuidar quatre joves que per diverses qüestions no poden anar-se’n de vacances. Finalment, tan sols un alumne amb seriosos problemes personals que l’empenyen a una constant rebel·lia, la cuinera que sent l’absència del seu fill caigut al Vietnam i el professor Hunham, un personatge bastant patètic en aparença i al qual tots odien pel seu corrosiu caràcter, conviuran junts dos setmanes en aquesta gran mansió, en aquest col·legi de gent rica i també bastant matussera en conducta.A Los que se quedan hi ha una relació que es va estrenyent, que s’obre sincerament i deixa veure el que cada personatge amaga dins seu, les seues pors i les seues decepcions davant de la vida. Hunham –extraordinari Paul Giamatti– sap que va deixar passar la vida, que la seua indomabilitat com a persona va quedar encallada, que tot la grandesa que podien haver tingut els seus anys viscuts s’ha convertit en simplesa, i que la seguretat d’un racó va tancar la porta a altres coses, i això li dol per dins i per fora. Per la seua part, Angus –també excel·lent en el seu paper Dominic Sessa– combat els seus traumes, les depressions, el trencat esquema de família, sent un indisciplinat alumne, contestatari, sempre amb idees díscoles al cap i en els seus actes.Aquesta història d’aprenentatge d’anada i tornada, d’entesa entre dos perdedors nats que en realitat estan molt per sobre dels quals els menyspreen, les circumstàncies sobre fets i moments de cada una d’aquestes vides, es mostren en escenes tan ben rodades, amb un halo de realitat tan latent, que les decepcions i les alegries es manifesten des de la normalitat més absoluta, des d’una bondat que és espontània, sense artificis, i així mateix d’una mala llet ben destil·lada que també té el seu espai en un títol que ens reconcilia amb aquests aparents ogres que amaguen una gran generositat sense necessitat de repartir falsos edulcoraments. Per això i moltes més coses, Los que se quedan és una gran pel·lícula.